Aquests darrers dies la premsa subvencionada de les comarques gironines -és a dir, pràcticament tota- va plena de la notícia de la compra per part de l’Ajuntament de Santa Pau (la Garrotxa) del castell homònim per un import de 300.000,00 €, mercès a les aportacions d’empresaris, particulars i la Generalitat de Catalunya. I, a primer cop d’ull, semblaria un fet positiu, atès que així s’assegura la protecció d’aquest valuós bé i el seu ús i gaudi per part de la ciutadania. Tanmateix, si hom aprofundeix en l’afer -només cal consultar l’hemeroteca- podem observar un seguit de fets negatius que ens fan replantejar aquesta idea. Personalment crec que cal destacar-los, perquè no són propis únicament de la vila de Santa Pau sinó generals en la gestió i protecció de tot el patrimoni cultural immoble català. Per aquest motiu, a continuació intentaré detallar breument els esmentats problemes, de manera que el lector podrà entendre millor la situació d’aquest patrimoni i les mancances que el posen en perill.
En primer lloc, sobta veure com la propietat s’havia passat fins ara la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català per on li ha vingut més de gust. L’article 25 d’aquesta llei diu clarament que el propietari d’un bé cultural està obligat a preservar-lo i mantenir-lo en la seva integritat. És evident que això no s’ha fet, atès que actualment el castell es troba en estat avançat de ruïna i que a tots els ciutadans, siguem veïns de Santa Pau o no, ens costarà una bona picossada poder-lo restaurar. Només per refer una part de la coberta es parla de 600.000,00 €. I aquí no s’hi inclou ni l’adequació de l’interior ni la seva futura museïtzació, la qual cosa fa pensar en una despesa de diversos milions d’euros. A la pràctica, doncs, l’administració no ha vetllat ni ha fet aplicar les seves pròpies normes relatives a la protecció del patrimoni en aquest cas, possiblement perquè el propietari tenia prou doblers com per pagar-se un bon equip d’advocats. És a dir, tenim una normativa jurídica extensa i molt restrictiva que s’aplica o no segons les possibilitats i interessos de les diverses administracions i del particular implicat. Aquest fet no és pas cap bona notícia pel patrimoni immoble, atès que crea una inseguretat jurídica enorme en aquesta mena d’afers, tant pels gestors públics com pels particulars.
En segon lloc, trobem una pèssima gestió política de l’afer, que ve de lluny. En concret, enlloc s’esmenta que ja l’any 2010 s’assolí un primer acord de cessió del citat castell. Malauradament, sens dubte per desídia i desconeixement dels càrrecs públics que la negociaren, en el conveni entre les parts es va vincular la cessió amb l’obtenció d’uns importants recursos econòmics per a la restauració de l’immoble -d’on havien de venir no se sap-. Aquest fet, com era d’esperar, acabà en un veritable desastre, atès que el citat conveni portà aparellada la contractació d’un projecte de restauració que no es dugué ni es durà mai a terme, però que calgué pagar per ordre judicial -hem d’entendre que si es va pagar és que alguna cosa s’entregà-. El resultat d’això fou que més de 50.000,00 € de diner públic se n’anaren per l’aigüera. Això sí, els polítics culpables tingueren la seva portada a la premsa i si tot acabà en desastre no era gens important, els diners no eren seus i tampoc se’n parlà gaire. Malauradament, aquesta forma d’actuar no és una exclusiva dels càrrecs electes de Santa Pau, ans al contrari, es troba àmpliament estesa arreu del país. Allò que sovint compta més pels nostres representants és obtenir una notícia impactant, que s’oblidarà tant de pressa com ha aparegut, i si tot acaba en un sonor fracàs, cap problema, simplement s’intentarà que no se’n faci gaire publicitat.
Finalment, i aquesta és la mancança més greu, perquè demostra l’escassa capacitat intel·lectual de la major part de gestor públics i el maquiavel·lisme de la resta, és l’ús que s’ha de donar a aquest patrimoni un cop recuperat i rehabilitat. En principi, tractant-se d’un edifici medieval semblaria que el més lògic seria vincular-lo a la història del nostre país a l’Edat Mitjana. Més concretament, ja que en la premsa s’ha publicat que hom preveu fer-hi un “Espai de la memòria” -indret on es relaciona i fomenta la reflexió sobre la memòria i el patrimoni-, el més lògic seria que es vinculés amb fets històrics que hi estiguessin relacionats de manera directa. I, personalment, crec que el més adequat fora centrar-se en les Guerres Remences i la Guerra Civil Catalana del segle XV, en les quals el castell de Santa Pau hi tingué un paper destacat. Sens dubte, seria una excel·lent elecció, atès que en l’actualitat, malgrat la importància històrica d’aquests dos fets no compten amb cap centre que en promogui la investigació i difusió. I això, malgrat que molts dels grans historiadors catalans del segle XX hi dedicaren molt temps i esforços -Ferran Soldevila, Vicens Vives i Santiago Sobrequés, per citar-ne només uns quants-.
Doncs no, la gran idea és bastir un centre a la memòria dels deportats republicans als camps nazis. Aquest es vincularia a l’espai Walter Benjamin de Portbou -un dels monuments més lletjos que he vist mai- i al Museu de l’Exili de la Jonquera, aquest sí prou interessant. A veure, no tinc res en contra d’obrir un centre de divulgació de la repressió nazi contra els republicans catalans. De fet, personalment, trobo que seria molt encertat, atès que serviria per evidenciar el caràcter criminal del règim franquista, que sovint es tendeix a oblidar. Tanmateix, em sembla que el lloc més adequat seria el castell de Montjuïc o la presó Model, ambdós a Barcelona, o la presó de Figueres (l’Alt Empordà) que tenen una estreta relació amb la repressió feixista, però fer-ho en un monument que no hi té cap vinculació i defugint la història del país em sembla una absoluta bestiesa. A la pràctica, és una animalada tan grossa com obrir una exposició dedicada al Titànic a Catalunya, com es va fer fa uns anys a Empuriabrava (Castelló d’Empúries, l’Alt Empordà). Això sí, amb la diferència que allò fou una bajanada duta a terme per uns privats que volien aprofitar l’èxit d’una pel·lícula, mentre que aquí es tracta de l’actuació d’un grup de polítics que malbaraten diners públics. Però això només és una part del problema, el més greu és el maquiavel·lisme polític d’alguns que s’amaga al darrere. Digueu-me malpensat, però possiblement aquesta sigui la motivació per la qual la Generalitat controlada pel PSOE ha ofert el seu generós ajut, atès que darrerament aquest partit sembla entestat a esborrar la història pròpia de Catalunya de tot arreu i substituir-la per elements políticament innocus (el cas del Born és paradigmàtic). Malauradament, aquest no és un fet que sorprengui ni propi únicament d’aquest partit polític. De fet, ja fa temps que les nostres principals administracions públiques defugen qualsevol intent de vindicar i difondre la nostra memòria col·lectiva, no fos cas que es despertés algun sentiment de catalanitat entre la ciutadania. Ans al contrari, és evident que se la vol apolítica, submisa i desvinculada del territori on viu; i distreta amb temes genèrics i d’escàs impacte social, els quals mai posaran en qüestió el statu quo vigent. En definitiva, entre la deixadesa i manca de capacitat d’uns i la mala fe d’altres al nostre patrimoni immoble i a la nostra història com a poble li espera un futur ben galdós.
