No voldria ser considerat un profeta de calamitats. Catalunya ja se n’ha sortit d’unes quantes, encara que no sé si pitjors que la que ara tenim al davant. I és que hi ha un factor que potser no havíem tingut mai prou en compte: sense catalans —i això vol dir, essencialment, sense fills de catalans— no hi ha Catalunya. Així de senzill.
La catàstrofe demogràfica no és una amenaça llunyana que s’acosti lentament. Ja és aquí. La veiem cada dia, i no cal ni tan sols remetre’ns a les estadístiques per adonar-nos-en. Només cal mirar al nostre voltant, especialment entre les generacions més joves: persones que romanen solteres durant anys, parelles que tenen un únic fill, parelles que posposen tant la decisió de tenir-ne que després els costa tenir el primer o que ja no poden tenir-ne. També ens hauríem de preguntar per què, entre aquells que sí que en poden tenir, s’ha generalitzat tant la idea que amb un sol fill ja n’hi ha prou. Una societat que, progressivament, veu com s’aprimen els vincles humans més profunds i permanents. Ho veiem, també, amb l’idioma que sentim parlar cada cop més als patis dels col·legis, carrers i places.
Les dades, en qualsevol cas, no enganyen. Catalunya es troba en uns nivells de natalitat i fecunditat extraordinàriament baixos. L’índex conjuntural de fecunditat se situa entorn d’un fill per dona, molt lluny del nivell necessari perquè una població es mantingui per ella mateixa. Sense entrar en projeccions demogràfiques, la conclusió és evident: una societat que a cada generació perd la meitat del seus contingents està condemnada a desaparèixer.
Perquè una llengua i una cultura no existeixen en abstracte. Necessiten persones que les transmetin. I aquesta transmissió no és automàtica. Quan disminueix el nombre de famílies que transmeten naturalment la llengua, la memòria i els referents propis, disminueix la capacitat d’integració de nouvinguts i, al contrari, fomenta la deserció i el traspàs cap a altres cultures, més fortes. La davallada del català com a llengua d’ús social és, entre altres coses, un recordatori que cap identitat col·lectiva no queda assegurada simplement perquè disposi d’institucions, lleis o campanyes de promoció.
És cert que la reducció de la natalitat és un fenomen generalitzat a bona part del món i, molt especialment, a Occident. Però això no vol dir que totes les societats s’hi enfrontin en les mateixes condicions ni que les seves conseqüències siguin idèntiques arreu. En el cas català, a més, el problema és que plou sobre mullat. Des de mitjan segle XX Catalunya ha experimentat profundes transformacions demogràfiques, amb grans moviments migratoris que han alterat substancialment la composició de la seva població. Durant algunes dècades, i especialment entre 1980 i 2000, semblava que hi havia un cert respir. Però la baixa fecunditat de la població autòctona, combinada amb un creixement demogràfic sostingut a través de la immigració, planteja una qüestió que el catalanisme no pot continuar esquivant: acabar sent una minoria dins de casa nostra, envoltats de comunitats ètniques amb més potència demogràfica.
La decisió de limitar la descendència no és mai socialment neutra. En una parella n’hi ha prou que un dels dos no vulgui tenir més fills perquè l’altre vegi condicionat el seu projecte familiar. I aquí cal dir una cosa que sovint queda amagada: no és cert que la responsabilitat de la baixa natalitat recaigui exclusivament sobre les dones. També molts homes participen activament en aquesta restricció, sigui per por al compromís, per comoditat, per la prolongació indefinida d’una joventut sense responsabilitats… En tot cas, perquè no hi ha una pressió social al darrere que en sustenti la motivació. I és que la cultura ens moldeja i, sense ser-ne conscient, pren decisions per nosaltres.
També seria injust banalitzar el drama de moltes persones que no han pogut tenir fills malgrat haver-ne volgut. Precisament el retard cada vegada més gran de la maternitat i la paternitat és, en molts casos, un factor determinant. Hi ha qui confia que sempre hi haurà temps o que les possibilitats que ofereix la medicina podran resoldre qualsevol dificultat. Però la biologia continua existint, per moltes alternatives que el mercat pugui oferir per intentar suplir-ne les limitacions. I, quan la impossibilitat de tenir fills no és volguda, el resultat pot ser profundament dolorós.
El problema és col·lectiu, però també individual. I aquí apareix una paradoxa: una societat cada vegada més preocupada per la solitud, la manca de vincles, l’aïllament i la salut emocional ha anat alhora debilitant una de les xarxes de relacions més potents que tradicionalment han existit: la família. No és que tenir fills sigui una garantia automàtica de felicitat —no ho és, evidentment— ni que les persones sense fills estiguin condemnades a una vida menys plena. Però també seria absurd negar que, per a una gran part de la població, la família i els fills formen part essencial del projecte de vida i de la felicitat que esperen assolir. En canvi, sembla que tot l’ecosistema social que hem organitzat serveixi per contradir aquesta evidència i, afavorir, precisament, l’aïllament social de les persones.
Perquè no podem seguir acceptant que les causes que expliquen la baixa natalitat siguin exclusivament les condicions materials. És evident que l’habitatge, els salaris, la precarietat o les dificultats de conciliació tenen un pes real. Però seria simplista convertir aquests factors en l’explicació única de la crisi de natalitat. Altres generacions van tenir fills en condicions materials incomparablement més difícils, i encara avui trobem societats amb nivells de renda similars o inferiors i comportaments demogràfics ben diferents.
Hi ha, per tant, una dimensió profundament cultural, de valors. La nostra societat ha anat transformant en les darreres dècades la manera d’entendre la llibertat, el compromís, la sexualitat, el matrimoni i fins i tot el sentit de la vida adulta. S’ha generalitzat la idea que la realització personal consisteix sobretot a mantenir obertes totes les opcions, a evitar compromisos irreversibles i a prioritzar indefinidament el propi projecte individual. I, paral·lelament, hem anat normalitzant la idea que qualsevol altra forma de projecte vital mereix més reconeixement social que formar una família. I dic família perquè és l’àmbit natural on es formen i crien els fills, una institució que, per aquests i altres motius, també ha entrat en crisi. Tenir fills, en canvi, implica exactament el contrari: acceptar que una part important de la vida ja no gira exclusivament al voltant d’un mateix.
En aquest punt caldria que ens prenguéssim seriosament l’advertiment que el papa Francesc va fer sobre les anomenades «colonitzacions ideològiques». I és quan determinades idees, quan es converteixen en ambient cultural, poden acabar modificant la manera com una generació entén la família, el compromís, la maternitat i la paternitat. El relativisme i la «cultura de l’efímer» afavoreixen una manca d’obertura a la vida: una mentalitat que presenta l’autorealització individual, la independència i el consum com a ideals superiors pot acabar fent que tenir fills sembli una renúncia, una càrrega o fins i tot una irresponsabilitat.
A aquestes alçades desfer el camí que ens ha portat aquí sembla gairebé impossible. Hi ha possibilitat de solució? Jo crec que sí. Un augment modest però sostingut de la natalitat ja podria modificar profundament les perspectives de futur. I això exigeix tant polítiques públiques com un canvi cultural. Exigeix parlar-ne sense por i recuperar la confiança en el futur. Hi ha molts incentius i desincentius que es poden modificar: reconèixer fiscalment l’esforç de les famílies i evitar que tenir més fills comporti una penalització sistemàtica, per exemple. Cal recuperar una cultura que valori positivament la família i que no presenti la maternitat i la paternitat com una renúncia absurda, sinó com una de les experiències que poden donar més sentit i plenitud a una vida. De vegades vol dir renunciar a altres coses, sí, però per un bé superior, col·lectiu, però també personal. I una societat que vulgui continuar existint hauria de ser capaç de dir-ho sense demanar perdó.
No es tracta de negar la llibertat de ningú, sinó de preguntar-nos per què hem arribat a una situació en què la continuïtat humana elemental sembla haver deixat de ser una aspiració col·lectiva.
Però per aconseguir això cal que els partits, les entitats i els mitjans que es defineixen com a catalanistes situïn la qüestió demogràfica en el centre de les seves prioritats, sense intromissions d’agendes d’altra mena. No farem res de promoure el català, reivindicar la cultura o defensar les institucions nacionals si, al mateix temps, ignorem la qüestió més elemental de qui continuarà tot això el dia de demà i si resistirem la pressió demogràfica ambiental contrària. Cal deixar de maquillar les dades, de relativitzar-les o de confiar que qualsevol disminució de la població pròpia es podrà compensar indefinidament amb mecanismes externs, tal com sembla que han repetit els demògrafs oficials dels darrers temps, com Anna Cabré i Albert Esteve. La demografia no és un assumpte secundari. És el substrat sobre el qual descansa tota la resta, tal com els extraordinaris posts a la xarxa social X de l’associació Renaixença Demogràfica demostren, i que en recomano el seguiment. Ells no maquillen les dades.
Al mateix temps cal fomentar un ecosistema pronatalista que ha de començar en l’educació dels infants. No n’hi ha prou amb opcions personals o polítiques, cal tornar a fer comunitat. Una família no viu sola. Criar fills ha estat sempre una tasca inserida en una xarxa de relacions: avis, parents, veïns, amics, escola, parròquia, associacions i comunitat. Una societat atomitzada, formada per individus cada vegada més desvinculats els uns dels altres, fa més difícil qualsevol projecte familiar. Recuperar la comunitat significa tornar a crear entorns on les famílies no se sentin aïllades i on tenir fills sigui vist com una realitat normal, positiva i socialment compartida. No tothom podrà ni voldrà seguir aquest camí, naturalment. La decisió de tenir fills és i ha de continuar sent personal. Però una societat sí que pot preguntar-se quins valors premia, quins comportaments considera normals i quins desincentiva. Perquè cap decisió individual no es pren completament al marge del seu entorn.
Es tracta de tornar a dir una cosa que avui sembla gairebé políticament incorrecta: tenir fills, i ben d’hora, pot formar part d’una vida bona, plena i feliç que, a més, dóna continuïtat a una Nació.
Aturar l’extinció de la Nació depèn, en bona part, de nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, generar els fills no és tampoc tan mala cosa.
