El gènere vaticanista, que explora els misteris i intrigues del Vaticà, ha estat una font inesgotable per a la literatura i el cinema. Sovint, combina elements històrics amb ficció per captivar l’espectador, però també corre el risc de caure en exageracions i inexactituds. La darrera sorpresa cinematogràfica en aquest àmbit és Conclave, dirigida per Edward Berger i basada en la novel•la de Robert Harris. El film pretén oferir una visió del procés d’elecció d’un nou Papa des de l’interior del Vaticà. Tot i comptar amb una fotografia cuidada i un repartiment competent, la pel·lícula cau en simplificacions ideològiques, errors històrics i una ambientació poc acurada, desacreditant així la seva pròpia ambició narrativa. Malgrat aquestes deficiències, el film ha estat ben rebut pel públic, fins i tot dins de determinats sectors de l’Església.
Més que un film de denúncia o una exploració rigorosa, Conclave és un exercici de manipulació narrativa que sacrifica la veritat en favor de l’espectacle. Amb una mirada intrigant i plena de suspens, el film sembla endinsar-se en els misteris del Vaticà, però darrere de la seva aparença rigorosa s’amaga una visió esbiaixada i sensacionalista. Tot i que el conclave és un procés envoltat de secretisme, respon a unes normes històriques i doctrinals molt més estrictes del que el film vol fer creure. Així, Conclave exemplifica els perills d’una ficció que, en lloc de fer reflexionar l’espectador, es disfressa d’història per alimentar prejudicis i fomentar el morbo.
El guió redueix el col·legi cardenalici a una dualitat simplista: un sector conservador implacable i un sector progressista carregat de dogmes relativistes. A aquesta polarització forçada s’hi afegeix una tercera via representada per un personatge que encarna el bonisme i la moderació, qui finalment surt victoriós. Aquest enfocament no només és reduccionista, sinó que també mostra una clara voluntat de manipular la percepció del públic sobre l’Església. Els cardenals es presenten com a homes sense ànima, més preocupats per estratègies ideològiques que per la fe. Els debats entre ells són insofribles, mancats de profunditat teològica i sovint limitats a discussions ideològiques que semblen extretes més d’un discurs contemporani de les xarxes socials que no pas d’una assemblea de prínceps de l’Església. Per exemple, una escena en què una monja que resulta haver tingut un affaire de joventut amb el cardenal africà que encapçala les primeres votacions, esclata i abandona una taula de dinar a Santa Marta, i després el mateix cardenal, no tan sols és una situació còmica i irreal sinó que diu molt poc de la finezza i diplomàcia que caracteritzen els prelats.
A tot això s’hi suma una estètica visual que reforça aquesta visió obscura: ambients foscos, il•luminació tènue i rostres sempre seriosos, com si la institució només pogués ser representada com un cercle de conspiradors. Si bé és cert que el cinema té la llibertat d’interpretar la història amb llicències creatives, Conclave creua una línia perillosa quan barreja la veritat amb la ficció sense cap advertiment clar. La pel·lícula fa ús d’una posada en escena solemne i un to quasi documental per dotar de versemblança una trama plena d’intrigues polítiques, corrupció i girs de guió propis d’un thrillerperò no d’una representació acurada de la realitat vaticana.
Un altre aspecte criticable de Conclave és la seva manca d’ètica a l’hora de tractar un tema de gran transcendència religiosa i política. Mentre que altres films que aborden institucions religioses ho fan des d’una perspectiva crítica però informada, Conclave sembla aprofitar-se del desconeixement general del seu públic per teixir una narrativa plena d’insinuacions i conspiracions forçades. Això no només atempta contra el respecte que mereix qualsevol creença religiosa, sinó que també redueix la política vaticana a un simple joc d’ambicions personals, a voltes caricaturitzades i poc creïbles.
El missatge: un cant a la incertesa relativista
Un dels moments més emblemàtics del film arriba al minut 37, quan es proclama que “la certesa és l’enemiga mortal de la tolerància”. Aquesta afirmació, profundament alineada amb la mentalitat New Age, subratlla un missatge recurrent en el film: un Papa ha de dubtar, ha de pecar i ha de renunciar a qualsevol forma de certesa per acceptar la diversitat. Aquest discurs, atractiu per a determinats sectors culturals, xoca amb la naturalesa de l’Església com a institució basada en veritats de fe. Així, Conclave sembla més preocupada per transmetre un ideari relativista que per explorar amb rigor la realitat espiritual i institucional d’un veritable conclave.
A més, la pel·lícula presenta una sèrie d’errors històrics que desvirtuen encara més el seu relat, especialment pel que fa a la litúrgia i els espais reals on té lloc el procés d’elecció del Pontífex. La missa pro eligendo Pontifice és representada en una habitació anònima, sense altar, en una escena que transmet més la sensació d’una reunió clandestina que d’un esdeveniment d’importància global.
El problema de Conclave no és que sigui una ficció, sinó que pretén fer-se passar per una veritat encoberta. La seva incapacitat per recrear escenaris reals, la caricaturització dels cardenals i el seu missatge relativista la converteixen en una obra més propera a la propaganda que no pas a la reflexió que, lluny d’inspirar, deixa un regust de superficialitat i desaprofitament narratiu.
I això que penso que la realitat supera la ficció.
