Constato, de fa molts anys, que en moltes parades de mercats, supermercats, restaurants, bars, botigues i també en l’atenció que els funcionaris públics presten al ciutadà, aquest és atès en castellà si la persona catalana que el serveix li detecta algun tret «diferent», com ara una aparença estrangera, una pell més fosca, un accent foraster, etc. Fins i tot, he presenciat sovint casos de clients que s’adrecen d’entrada en català a aquests establiments i, malgrat això, reben la resposta en castellà per part de la persona catalana que els atén. Això és molt greu!
Per això, els catalans, a més de tenir una parla cada vegada més castellanitzada, no parlem amb la fluïdesa i la riquesa que caracteritzava els nostres avantpassats de fa poques dècades. Si a això hi afegim el mal hàbit de canviar automàticament al castellà, estem matant la nostra llengua a pessics!
És evident que tants anys de submissió a un estat imperialista, sumats a un consum majoritari en castellà (lectures, entreteniment, televisió, etc.), han erosionat molts esperits. No cal dir que un servidor ha d’anar recordant sovint: PARLEU SEMPRE EN CATALÀ! Un consell que no sempre és ben rebut i que sovint va acompanyat d’excuses poc convincents, pròpies d’esperits conformistes: «Ho fem per educació», «Tenim l’ordre d’atendre els clients en la seva llengua» (com si això els eximís de responsabilitat!), «Som bilingües», «Tant és una llengua com l’altra», «L’important és entendre’ns», «Som ciutadans del món», «Així practiquem el castellà», «Això ja ho tenim perdut», «És el nostre costum, i no passa res», «Ser tan català és ser excloent i racista», «Estem aquí per treballar, no per discutir de llengua». Aquestes excuses, que he hagut d’escoltar tantes vegades, són com clavar una espasa de Dàmocles a la nostra llengua. Us ben asseguro que podria comptar amb els dits de la mà les vegades que un dependent català ha mantingut la nostra llengua davant un client no català. En quin altre país del món passa, això?
Aquestes actituds, en primer lloc, marginen els nouvinguts, com si els diguéssim: «No sou dels nostres» o «No en sabeu, de parlar català». A més, representen una infidelitat a la nostra llengua, que l’afebleix i contribueix a la seva desaparició.
Tenim una llengua mil·lenària, alhora moderna i apta per a tots els usos, rica en tots els gèneres literaris. Tot i això, de fa temps, és una llengua en perill d’extinció. Els experts alerten que si el nombre de parlants cau per sota del 30 %, la seva recuperació esdevé gairebé impossible. Actualment, estem entre el 33 % i el 35 %; però a Barcelona, la capital de Catalunya, només un 17 % dels joves parlen català, tirant llarg. I si mirem ciutats com l’Hospitalet o el Prat de Llobregat, les xifres són encara més preocupants (un 5 %, potser?).
Si la llengua es perd, serà per la desídia dels seus parlants i per la nostra incapacitat d’encomanar-la als nouvinguts i fer-la atractiva. La pèrdua d’una llengua és un procés lent però irreversible un cop s’arriba al punt crític esmentat, del qual ja som molt a prop. Siguem, doncs, ferms en la defensa del català, com jo mateix ho sóc i, per sort, com també ho són algunes de les admirables persones que conec.
Si, malauradament, perdéssim la nostra llengua, seria un dolor profund per als nostres descendents, i no ens ho perdonarien mai.
