Ja tenim signat el Pacte Nacional per la Llengua, nascut amb fòrceps i sense consens polític. Un pacte que ens arriba tard i incomplet, però vet-ho aquí que aviat sortirà la sentència liquidadora de la suposada immersió i cal fer veure que s’ha fet alguna cosa. Ja veurem com comença a caminar la criatura i si arriba a incidir en la situació d’emergència lingüística que ens trobem de fa anys. En tot cas els possibles resultats no es veuran pas a curt termini.
Signat amb tots els que han pogut arreplegar per intentar quedar bé a la foto i amb un partit sucursalista de Madrid al capdavant com el PSC, que no es creu que Catalunya sigui una Nació i que tingui el dret de decidir i que s’ha vist obligat a fer aquest paperot. De fet, la portaveu del govern, Sílvia Paneque ja ha sortit de seguida al faristol per aclarir que no serà un pacte en detriment del castellà, no fos cas. És evident que si el català ha de recuperar el terreny arrabassat ha de ser a costa del castellà, que és la llengua que s’imposa i el substitueix.
Què podem esperar d’un pacte suposadament nacional i del qual no en formen part partits i organitzacions clau del país? Amb un Salvador Illa que no té cap mena de lleialtat lingüística i que modifica el discurs de presentació de l’acte de la signatura perquè el troba massa exigent. Sense Aliança Catalana, el partit emergent que té clar que el que ens cal és la independència i que fins que no l’aconseguim, cal aplicar la normativa lingüística vigent i, amb Junts pressionant perquè aquest pacte vagi més enllà, mentre encara esperen l’oficialitat del català a Europa, a mans d’un PSOE que de moment no exerceix la influència diplomàtica que té per aconseguir-ho.
Entitats influents com Òmnium i la Plataforma per la Llengua s’hi han afegit per intentar incidir-hi, i perquè sense ells el panorama encara hagués estat més desolador i el pacte impossible. Tot i sumar-se a la proposta, admeten pessimisme, partides insuficients, que arriba molt tard i que sense garanties ni indicadors de compliment no caminarà gaire.
Es tracta d’un pacte la partida més generosa del qual és oferir més recursos perquè tothom que vulgui aprengui català, una partida de 55 milions en aquest cas i 104 a l’educació.
Però, de què servirà que els immigrants aprenguin català si el carrer funciona en castellà? Cal fer tant de soroll per en acabat no oferir res de nou que obligui, com s’ha fet a Andorra i per no comprometre’s seriosament a fer complir la normativa vigent pel que fa als drets lingüístics dels catalans en els diferents àmbits socials? D’acord que Andorra és un estat i nosaltres no, però hi ha múltiples estratègies perquè la llengua no acabi gairebé morta com ho està avui dia al carrer.
En tot cas, aquests cursos de formació oferts seran voluntaris i qui no vulgui aprendre la nostra llengua no ho farà. Aleshores penso en molts sanitaris que ja tenen clar que ells no en faran cap, de curs, i que podran continuar discriminant els pacients catalans sense que l’administració hi faci res. Fa anys que la Generalitat permet la castellanització de l’administració catalana amb una actitud totalment gasiva.
Dels milions per educació, la majoria són destinats a aules d’acollida. Cal recordar que les aules d’acollida ja funcionen de fa anys; el problema que tenim amb la llengua no és que hi hagi un desconeixement generalitzat sinó una falta d’ús social, derivada d’una pèrdua de prestigi de la llengua i d’una minorització de la joventut catalana, que gairebé és residual en molts instituts de Catalunya (als joves catalans se’ls ha convertit en totalment minoritaris a les escoles i als instituts catalans).
Evidentment, els alumnes d’aula d’acollida aprenen català, sí, però de seguida s’adonen que la llengua de relació amb els companys i d’integració en la societat és el castellà. Com solucionem aquesta manca de jovent d’origen català? Amb més cursos per a qui en vulgui?
En els graus universitaris d’educació no s’explica com aplicar la immersió lingüística; en el màster que prepara els docents d’instituts no es diu ni un mot de en quina llengua s’han d’impartir les classes segons normativa. En tots els instituts hi ha professors que parlen en castellà als alumnes sense cap conseqüència. Inspecció no actua mai, ni en els casos més flagrants. Caldria una partida per a reforçar el cos d’inspectors: una partida que no hi és. És bastant simptomàtic que al principal sindicat del sector educatiu, la USTEC, no se l’hagi convidat a participar d’un pacte que, teòricament, vol ser nacional.
Aquesta pluja de milions es podrien dedicar a implantar un model educatiu com el de la Bressola de la Catalunya del Nord, i no em refereixo en la verticalitat que practiquen, sinó en una autèntica immersió on els professors se’ls ensenya com han de treballar i quines estratègies utilitzar; jugant al pati amb els alumnes si cal, per implementar el català en les seves relacions personals i d’oci.
En definitiva, és un decàleg inconcret, de bones intencions i sense mesures per fer complir les lleis. Lletra morta que no aporta gairebé res de nou ni pretén actuar pel que fa a la regulació i l’exigència de la llengua en diferents àmbits com en l’etiquetatge i la retolació; l’atenció en català al sector privat o a l’administració pública, al cinema, o en l’ús social entre els joves als centres educatius.
De fet, en aquest pacte tot sembla dependre del voluntarisme, i els professors saben bé que els deures voluntaris, la majoria dels alumnes no els fan, només fan els que són exigits i obligatoris.
