Després de dècades, gairebé de segles de desarrelament, cal que els catalans ens reconnectem amb nosaltres mateixos, amb el nostre ésser veritable, amb la nostra ànima com a poble, amb l’esperit més genuí que va forjar la nostra Nació.
Durant segles, els catalans vam ser un poble profundament arrelat a la seva terra, a la seva llengua i a les seves institucions. Aquesta força no va néixer de la casualitat, sinó d’un llarg procés històric que va trobar una de les seves expressions més potents durant l’Edat Mitjana. Aquell període va ser el moment en què Catalunya es va afirmar com una comunitat amb consciència pròpia, amb una manera particular d’entendre la llibertat, el govern i la vida col·lectiva.
En aquell temps, el país va construir les seves institucions, el seu dret i la seva manera de relacionar-se amb el poder. Les assembleees de Pau i Treva, el pactisme, les Corts, els usos i costums de la terra i l’organització de les viles i ciutats reflectien una societat igualitària on tothom es podia construir a ell mateix amb treball i esforç. Catalunya era una terra viva, activa, capaç de projectar-se per la Mediterrània, amb l’espasa i amb la ploma, amb una personalitat clara i reconeixible.
Aquella època no només va donar forma a les estructures polítiques, sinó també a l’ànima del poble català. Les esglésies romàniques escampades per les muntanyes, els monestirs que preservaven el saber, els mercats de les ciutats medievals, les primeres catedrals gòtiques, però també el gòtic civil català, i la llengua catalana que s’anava consolidant com a vehicle de cultura i pensament formaven part d’una mateixa realitat espiritual i nacional. I tot plegat naixia de la terra, de la història i de la consciència d’un destí compartit.
Amb el pas dels segles, aquesta connexió profunda amb les arrels s’ha anat afeblint. Les invasions, les ocupacions,els intents de genocidi físic i cultural, han anat allunyant els catalans d’aquella consciència antiga. La ocupació espanyola (castellana) i francesa, juntament amb el globalisme uniformitzador, amb la seva cultura globalitzada i superficial, ha empès els catalans a dissoldre’s en una identitat difusa, sense memòria ni continuïtat.
Enmig d’aquest panorama, els catalans ens trobem davant d’una cruïlla històrica. O bé acceptem la dissolució progressiva de la nostra identitat dins d’un espai cultural que ens és aliè, o bé decidim retrobar el fil que ens connecta amb la nostra història.
Tornar a les arrels vol dir recuperar el sentit profund de ser català. Vol dir tornar a mirar la nostra història amb orgull i amb respecte. Vol dir comprendre que la llengua catalana és molt més que un instrument de comunicació: és un llegat que ha anat passant de generació en generació al llarg dels segles; és una eina que ha afaiçonat amb solcs profunds la nostra ànima.
També vol dir recuperar una actitud espiritual, molt menys materialista que no pas ara, envers la nostra pròpia cultura. Els pobles que perduren són aquells que saben reconèixer el valor sagrat de la seva tradició.
Catalunya necessita tornar a sentir aquesta continuïtat amb el seu passat. No com una nostàlgia estèril que no porta enlloc, sinó com una força interior que omple de sentit la nostra existència com a éssers humans, com a catalans. La qüestió és profundament espiritual. Per això, el crit de llibertat del nostre temps també és un crit de retorn. Un retorn a la nostra autenticitat, a la nostra genuïnitat i a la nostra consciència nacional. Un retorn a la Catalunya que va néixer entre muntanyes, monestirs i institucions pròpies. Un retorn a la Catalunya de Guifré i Ermessenda, de Ramon Berenguer IV i de Jaume I, de Ramon Llull, de Roger de Llúria i Pere el Gran, dels almogàvers que van fer una Grècia catalana.
Quan un poble retroba aquestes arrels, recupera també la seva força. I quan un poble recupera la seva força interior, cap invasor, cap ocupant, cap colonitzador el pot dominar ni el pot fer desaparèixer.
Catalunya continua existint perquè hi ha generacions que han mantingut viva aquesta flama. Ara ens correspon a nosaltres alimentar-la, recordar-la i transmetre-la, amb orgull, a les noves generacions.
