Durant segles, el relat sobre els catalans combinava dues intuïcions que avui semblen incompatibles: d’una banda, el record d’un poble capaç de projectar-se militarment per la Mediterrània, amb almogàvers, conquestes i guerres de resistència; de l’altra, una tradició de lleis, institucions i pactes que limitaven la violència interna. Avui, però, la imatge dominant és una altra: «som gent de pau», «som cívics», «ni un paper a terra». Alguna cosa s’ha trencat entre aquell imaginari de «poble guerrer» i aquest autoretrat de país pacífic, orgullosament desarmat i, sovint, políticament impotent. No és una qüestió de «caràcter nacional» ni de genètica; és el resultat d’un segle de traumes, d’un règim que ens vol previsibles i d’unes direccions polítiques que han fet del pacifisme una coartada per a la rendició.
El segle XX i la por apresa
El mite del català «guerrer» té una base real: l’expansió mediterrània de la Corona catalanoaragonesa, les guerres de resistència, el 1714, les guerres carlines i, al segle XX, els fronts de la Guerra de 1936-1939. Alhora, el país va desenvolupar eines institucionals que intentaven domesticar la violència: el pactisme, les corts, el dret propi, una manera d’entendre el poder que posava límits –sobretot interns– a l’arbitrarietat.
Tot això explota al segle XX. La Guerra de 1936-1939 i la repressió franquista no són un conflicte més: són la destrucció d’una generació, la derrota d’una nació i del seu projecte polític d’alliberament, la conversió de Catalunya en territori ocupat i disciplinat per la por. Bombardeigs sobre la població civil, fam, presons, afusellaments, exili, camps de concentració: el país aprèn a cops de bastó que la guerra no és cap aventura gloriosa, sinó un infern que sempre paga el poble.
Moltes famílies ho resolen amb silenci. No es parla de fronts, de presons ni de delacions, però el missatge es transmet igual: «no juguem amb foc, perquè ja sabem com acaba». La paraula «violència» queda segellada amb morts, venjança i derrota. El primer pilar del concepte de «som gent de pau» és aquest: la por apresa.
La Transició i la reconciliació sense justícia
La Transició del 78 es ven com el temps de la reconciliació i del «mai més», però el preu és alt: oblit dels crims del franquisme, impunitat per als responsables, continuïtat de cúpules policials, judicials i militars. La democràcia neix tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra, i això ho sap tothom que negocia als despatxos.
En aquest context, l’antifranquisme català –desarmat, controlat, sovint il·legal– aprèn a moure’s amb intel·ligència, però també amb por: vagues, mobilització veïnal, cultura, associacionisme, però molt poca disposició a una confrontació oberta que pugui ser llegida com a «ruptura». És un pacifisme en part convicte i en part obligat: el marge real de maniobra el marca un Estat espanyol que no ha trencat amb el franquisme, només l’ha maquillat.
D’aquí en surt una cultura política que identifica la radicalitat amb el suïcidi i delega sempre el conflicte en cúpules, pactes i despatxos. Fer soroll al carrer és tolerat; fer trontollar l’ordre del 78, no.
El pujolisme i el pacifisme del règim
Amb el pujolisme, aquesta cultura es fa règim. El catalanisme institucional construeix un relat que combina identitat nacional, modernització econòmica i estabilitat. La imatge de país que s’exporta no és la de la Rosa de Foc, sinó la de les Olimpíades, la Barcelona de disseny, el turisme, la Catalunya «europea», ordenada i educada.
En aquest marc, «som gent de pau» deixa de ser només una reacció a la Guerra de 1936-1939 i es converteix en moral oficial. Es deslegitima qualsevol violència política –vingui d’on vingui– i es tendeix a identificar el conflicte social amb incivisme, brutícia i antimodernitat. La policia autonòmica -Mossos d’Esquadra- substitueix la del règim, però la funció de fons és la mateixa: garantir que el carrer no qüestioni l’arquitectura del 78.
Les classes mitjanes que creixen a l’ombra d’aquest model associen la pau no només amb l’absència de guerra, sinó amb l’absència de problemes greus. Pau vol dir feina, hipoteca pagant-se, vacances, consum, normalitat. El missatge és clar: qualsevol conflicte que posi en risc aquesta bombolla és irresponsable
El Procés: «som gent de pau» com a bandera i com a crossa
El Procés independentista porta aquesta identitat pacífica al seu màxim desplegament públic. Les manifestacions de l’ANC i Òmnium es presenten com a èpiques perquè són massives, festives, ordenades, sense incidents greus. Milions de persones al carrer, ni un vidre trencat: aquest és el missatge al món i a Madrid.
El lema «som gent de pau» compleix dues funcions. Cap enfora, serveix per contrastar el moviment independentista amb la imatge d’un Estat rígid i disposat a la repressió. Cap endins, funciona com a mecanisme de disciplina: es demana a la gent que aguanti cops de porres, presó, exili i humiliació mediàtica sense respondre de cap manera que pugui ser etiquetada com a violenta.
La no-violència pot ser una estratègia potent, però en el cas català es combina amb una direcció política que mai no té intenció d’assumir fins al final el conflicte que ella mateixa ha desfermat. Es demana heroisme al carrer i, alhora, es negocia sense voluntat real de ruptura. Quan arriba la repressió del Primer d’Octubre del 2017 i següents, el relat de «som gent de pau» serveix per aguantar el cop, però també per justificar la retirada: s’ha fet «tot» sense fer mal a ningú, si no n’hi ha prou, és que no es podia fer res més.
Classes mitjanes, endeutament i por al caos
Hi ha, però, un altre factor decisiu: la transformació social i econòmica del país. Catalunya passa d’una societat agrària-industrial a una d’altament urbanitzada, terciaritzada, amb una gran part de la població endeutada, dependent del turisme i del mercat europeu.
Quan tens hipoteca, fills, feina fràgil o un petit negoci, el risc d’un conflicte obert es percep com una amenaça directa a la teva supervivència quotidiana. La «pau» es converteix en sinònim d’estabilitat econòmica, no de justícia. Qualsevol proposta de confrontació –encara que sigui limitada, intel·ligent i planificada– és rebutjada d’entrada per una part de la societat que prefereix empassar-se humiliacions polítiques abans que posar en risc la seva posició material.
Aquest és el segon pilar de la nostra identitat pacífica: la por a baixar de classe. No és només pacifisme; és instint de conservació d’unes classes mitjanes que viuen molt per sobre de la seva sobirania real.
Som «gent de pau» o gent desactivada?
Arribats aquí, la pregunta és inevitable: el fet que ens presentem com a «gent de pau» és un avanç civilitzatori o una forma de desactivació política?
Que una societat rebutgi la guerra com a instrument polític és una conquesta de la Humanitat, especialment després del segle XX. Però si la por a la violència esdevé por a qualsevol conflicte, acabem renunciant també a la força necessària per transformar res de fons. Un país que només s’atreveix a fer manifestacions amables, que sempre confia que «Europa ho arreglarà» i que escull líders perquè «no facin soroll», és un país que ha renunciat a pensar-se com a subjecte polític adult.
No cal parlar de guerra per assumir que el conflicte –polític, social, simbòlic– és inevitable si es volen canviar relacions de poder. La qüestió no és si volem conflicte o no; és si el volem organitzar, amb sentit d’estat, o si preferim que ens l’imposin sempre des de fora.
Recuperar el conflicte amb sentit d’estat
El repte no és tornar a ser un «poble guerrer» en el sentit antic, ni caure en fantasies virilistes de violència redemptora. El repte és un altre: recuperar la idea que el conflicte –assumit, organitzat, estratègic– forma part de qualsevol projecte d’alliberament nacional, i que es pot exercir sense reproduir la lògica de destrucció del segle XX.
Això implica deixar de sacralitzar la imatge de «som gent de pau» com si fos una essència eterna i entendre-la com el que és: una construcció històrica concreta, útil en alguns moments, limitadora en d’altres. Vol dir entendre la no-violència no com a submissió, sinó com una possible estratègia ofensiva, capaç de desbordar institucions i interessos quan hi ha voluntat de fer-ho. Vol dir preparar-nos mentalment i materialment per assumir que qualsevol procés d’emancipació comporta costos, i que aquests costos no es poden delegar sempre a tercers.
Un estat català no el faran només manifestacions ordenades i articles indignats. El farà un poble disposat a assumir el conflicte necessari per defensar la seva existència política, amb intel·ligència, disciplina i sentit de responsabilitat.
De la por a la responsabilitat
Potser, al fons de tot, el que hi ha no és només pacifisme, sinó sobretot por: por de tornar-ho a perdre tot, por de dividir-nos, por de despertar la bèstia de l’Estat, por de comprovar fins a quin punt estem disposats a arribar. Aquesta por és comprensible, però no pot ser la brúixola de cap nació que vulgui continuar viva.
Una cultura política adulta no es construeix sobre la negació del conflicte, sinó sobre la capacitat d’afrontar-lo amb valentia i amb sentit d’estat. Potser el nostre futur nacional no implica triar entre «guerrers» i «gent de pau», sinó per inventar una tercera figura: una comunitat capaç de defensar el que estima sense repetir les tragèdies que la van marcar.
Quan ens mirem al mirall i repetim «som gent de pau», val la pena afegir-hi una pregunta incòmoda: estem disposats a fer què, exactament, per garantir que aquesta pau no sigui només el silenci d’un poble desactivat, sinó la calma digna d’un estat que es governa a si mateix?
