En un continent que sembla avergonyir-se de si mateix, Hongria s’ha convertit en una excepció. Mentre la Unió Europea es dissol en un mar de relativisme moral i fronteres obertes, el govern de Víktor Orbán ha tingut el coratge de defensar el més elemental dret d’un estat: el de protegir la seva sobirania, la seva identitat i el seu poble. I fer-ho mitjançant un ferri control de les seves fronteres, de qui pot entrar al país i qui no.
La política migratòria d’Orbán, demonitzada pels mitjans i pels buròcrates de Brussel·les, parteix d’un principi tan simple com essencial: una nació té dret a decidir qui entra i qui no entra al seu territori. El 2015, en plena crisi migratòria, Hongria va aixecar tanques a la seva frontera sud per frenar l’allau d’immigrants que travessaven els Balcans sense control. Aquella decisió, qualificada d’“inhumana” pels defensors del globalisme, va ser en realitat un acte de responsabilitat nacional. Orbán no va actuar per odi, sinó per deure: el de garantir la seguretat, l’ordre i la cohesió cultural, social i econòmica del seu país.
D’ençà d’aleshores, Budapest ha mantingut una línia ferma: tolerància zero amb la immigració il·legal, tolerància zero amb l’islamisme i rebuig a la islamització d’Hongria, protecció de les famílies hongareses, i una política demogràfica que incentiva la natalitat autòctona en lloc de substituir-la amb immigració massiva. Aquesta és la clau de la seva coherència: en lloc de gestionar la dissolució de la nació, n’ha reforçat els fonaments. I els resultats parlen sols: estabilitat, creixement econòmic, seguretat als carrers, cohesió social i una sensació de pertinença i d’orgull nacional que contrasta amb la fragmentació de tantes societats europees.
Orbán ha entès el que molts líders occidentals han oblidat: no hi ha llibertat sense sobirania, i no hi ha sobirania sense unes fronteres sòlides. Una nació que no controla el seu territori ni decideix la seva composició demogràfica està condemnada a desaparèixer. Per això Hongria, sota el seu lideratge, s’ha erigit com a bastió d’una Europa que vol continuar essent europea, fidel a les seves arrels i tradicions.
A Catalunya, aquesta actitud hauria de ser motiu de reflexió profunda. Mentre Hongria defensa la seva identitat nacional davant les ingerències de Brussel·les, nosaltres continuem sotmesos a Madrid, sense control sobre la nostra política migratòria, la nostra economia o els nostres propis interessos. És paradoxal que un petit país de l’Europa central tingui més capacitat per decidir sobre el seu futur que una nació amb la història i la vitalitat de Catalunya.
Un estat català independent hauria de prendre nota del model hongarès: una política basada en la sobirania real, en la defensa de la terra catalana, amb una immigració gairebé inexistent perquè el govern la limita al màxim, en el rebuig a la islamització del país, en el foment de la natalitat pròpia i en refusar les imposicions forasteres. No es tracta d’imitar cegament, sinó d’aprendre que la llibertat nacional només té sentit si s’exerceix amb responsabilitat i amb arrelament.
Orbán ha estat capaç de mantenir-se ferm davant la pressió internacional, davant els insults i les sancions, perquè sap que el primer deure d’un governant és amb el seu poble. I per això Orbán guanya folgadament totes les conteses electorals. Aquesta és la gran lliçó que Catalunya hauria de fer seva: una nació que no defensa els seus interessos, deixa de ser una nació. En temps d’incertesa, Hongria ha triat ser fidel a ella mateixa. Potser és hora que Catalunya faci el mateix si vol tornar a ser una nació lliure, independent i catalana.
