Aliança Catalana ha sabut trobar un nínxol electoral a partir de la crítica a la islamització del nostre país. És cert que l’expansió de l’islam a Catalunya, amb mesquites cada vegada més presents i comunitats tancades en elles mateixes, refractàries a la catalanització i a la occidentalització, constitueix un problema real i de fons. Però reduir el debat migratori únicament a l’islam és un error estratègic i polític que pot acabar convertint el partit en una força parcial, incapaç de donar una resposta global a les amenaces que pateix la nostra Nació.
El fenomen migratori a Catalunya no es limita, ni de bon tros, al món musulmà. Si deixem de banda els milions de votants de partits espanyols i anticatalans amb orígens a Espanya que van arribar durant el franquisme, l’allau constant d’immigració hispanoamericana les dues darreres dècades ha transformat completament barris sencers de les nostres ciutats i pobles. Comunitats procedents d’Hispanoamèrica han importat les seves pròpies dinàmiques culturals, lingüístiques i socials, que en molts casos xoquen frontalment amb la realitat catalana. Parafrasejant Sílvia Orriols, Hispanoamèrica és incompatible amb els valors i la cultura catalans. El resultat és la consolidació d’una llengua castellana encara més omnipresent, que acaba desplaçant el català en àmbits de la vida quotidiana on fins fa pocs anys encara resistia. A més, moltes vegades els hispanoamericans són acèrrims detractors de la llengua catalana: recordem el cas del gelater argentí catalanòfob del barri de Gràcia.
Cal dir-ho clar: la pressió demogràfica hispanoamericana és avui el principal cavall de Troia contra la llengua i la identitat catalanes. Precisament ahir vam poder veure a X com, segons dades de l’Idescat, el 25% de la població de l’Hospitalet de Llobregat és hispanoamericana, així com el 16% dels habitants de la ciutat de Barcelona. Les altres poblacions de la comarca del Barcelonès presenten dades molt semblants. Amb els fluxos migratoris procedents d’Argentina, Colòmbia, Hondures, Veneçuela o l’Equador ens trobem davant d’una integració immediata dins el marc castellanista. Aquestes comunitats no necessiten cap adaptació prèvia: arriben parlant castellà i reforcen, de manera automàtica, la subordinació lingüística de Catalunya dins l’Estat espanyol.
Si Aliança Catalana vol ser una força veritablement rupturista i capaç de defensar la Nació catalana davant tots els perills, no pot limitar-se a carregar contra l’islam. Ha d’alçar la veu amb la mateixa contundència davant la massiva immigració hispanoamericana, que és, a efectes pràctics, la que més debilita el teixit cultural i nacional del país. No fer-ho equival a acceptar que el conflicte a Catalunya es redueix a una qüestió religiosa, quan en realitat el veritable pols és identitari i lingüístic.
Catalunya té molts més enemics dels que de vegades es vol admetre. El primer de tots és Espanya. Hem de recordar que la invasió hispanoamericana i la invasió islamista en són conseqüència. I si el partit de Sílvia Orriols aspira a liderar una alternativa seriosa, no pot girar l’esquena a la realitat: sense un fre radical a la immigració hispanoamericana, el català té els dies comptats. El país no serà islamitzat, però serà definitivament castellanitzat. Tanmateix, esperem i desitgem que el partit de Sílvia Orriols rectifiqui i siguin els primers a defensar Catalunya d’una nova invasió demogràfica castellanitzadora.
