Les paraules d’Oriol Junqueras afirmant que «la Catalunya dels deu milions d’habitants és impossible» no són una anècdota. No són una reflexió aïllada, ni un simple advertiment. Són, ras i curt, la confirmació que el president d’ERC ha acabat assumint —encara que sigui parcialment— les tesis que Sílvia Orriols porta anys defensant en solitari mentre la resta del sistema polític la menystenia o l’atacava sota l’etiqueta d'»extrema dreta».
El que fins ara era patrimoni discursiu d’Aliança Catalana —la idea que el creixement demogràfic accelerat de Catalunya és insostenible, que altera l’equilibri social, que condiciona els serveis públics i que pot tenir conseqüències nacionals i culturals profundes— és avui, de sobte, el nou marc conceptual de Junqueras. I quan el líder del partit que havia estat el principal garant d’un relat oficialment optimista i immigracionista s’hi incorpora, l’efecte polític és inequívoc: les tesis d’Orriols ja no són marginals i passen a ser centrals.
Es pot maquillar amb matisos, amb context, amb prudències. Es pot disfressar darrere d’un to pedagògic o d’una crida a la “planificació sostenible”. Però la realitat és tossuda: quan un dirigent com Junqueras, secretari general d’ERC, nega la viabilitat d’un Principat de Catalunya de deu milions d’habitants, està verbalitzant exactament allò que Orriols ha repetit durant anys. La diferència és que, quan ho deia Orriols, era titllat d’ultradreta i de racisme. Quan ho diu Junqueras, s’anuncia com un diagnòstic responsable. Però el contingut és el mateix. El gir estratègic és evident.
La coincidència és impossible de negar. Per què ho fa? Hi ha dues possibilitats, i totes dues deixen Junqueras en una posició incòmoda:
O bé sempre ho havia pensat però no havia gosat dir-ho, per por al què diran o bé ho diu ara perquè el relat d’Orriols ja ha penetrat en una part significativa de la societat i ERC no pot permetre’s quedar-ne al marge. En tots dos casos, el resultat és clar: Junqueras es mou, i ho fa cap al terreny discursiu d’Aliança Catalana.
Quan un adversari adopta el teu diagnòstic, has guanyat la batalla cultural. I això és exactament el que està passant. Sílvia Orriols ha guanyat el marc mental. Ha vençut en el camp de les idees i de la guerra ideològica.
Orriols ha estat constant —i sovint solitària— a l’hora de situar la demografia com un element central en el futur del país. El seu missatge és clar, simple i persistent: Catalunya no pot créixer indefinidament sense posar en risc la cohesió, la seguretat i la identitat nacional catalana, a més de la capacitat de garantir serveis de qualitat. Ara, sense dir-ho amb les mateixes paraules, Junqueras li dona la raó en l’essencial. És igual quantes piruetes retòriques faci ERC per diferenciar-se’n. És igual quants matisos hi afegeixin analistes o portaveus. En política, el que compta és el titular, i avui el titular és inequívoc:
Junqueras ha assumit el marc d’Orriols.
Aquest episodi confirma un canvi profund en la política catalana: el debat demogràfic ja no és un tabú, i els partits tradicionals comencen a moure’s en un terreny que, com a partit polític, fins ara només trepitjava Aliança Catalana. La discussió ja no és qui ho diu, sinó què es diu. I en això, Orriols ha guanyat per desgast, per insistència i perquè els fets han anat avalant la importància del tema. Junqueras pot intentar presentar-ho com una reflexió pròpia. Pot vestir-ho amb paraules tècniques. Pot negar qualsevol paral·lelisme. Però el gest és massa clar per dissimular-lo: ha adoptat la seva tesi central. I ho ha fet tard. Molt més tard que Orriols. I ho ha fet perquè el relat d’Orriols s’ha convertit en part del sentit comú de molta gent. Seny i ordre, tal com diu Sílvia Orriols.
