Durant dècades, a Catalunya s’ha anat consolidant una idea que semblava un mantra inamovible: que l’independentisme, per definició, havia de ser d’esquerres. Com si l’anhel d’alliberament nacional portés incorporat —de manera automàtica i inevitable— un determinat paquet ideològic, social i econòmic. Aquesta associació, repetida fins a l’esgotament, ha esdevingut una mena de dogma no escrit dins l’imaginari polític i cultural català.
Tanmateix, aquesta lectura és parcial i interessada. La història del catalanisme i de l’independentisme és plena de figures, corrents, partits i tradicions que avui situaríem sense cap dubte en l’àmbit del conservadorisme o del que comunament s’anomena la dreta. Començant per sectors del carlisme catalanitzat fins al catalanisme clàssic de principis del segle XX, passant per la Unió Democràtica de Catalunya de la dècada de 1930, el Partit Nacionalista Català o fins i tot l’entitat cultural Palestra, a més d’un ampli ventall d’independentistes que entenien —i entenen— la nació com una comunitat històrica, cultural i moral, no com un simple artefacte administratiu al servei d’una revolució permanent.
Malgrat això, l’estàblishment intel·lectual català ha volgut transmetre la idea que ser independentista implica necessàriament ser progressista, antitradicional, cosmopolita i alineat amb les grans modes ideològiques de l’esquerra global. Els grans altaveus culturals esdevinguts globalistes —universitats, mitjans de comunicació regats amb diners públics, fundacions— han tendit a excloure qualsevol discurs nacional que no encaixés amb aquest marc. El resultat ha estat una hegemonia cultural que ha volgut convertir el nacionalisme conservador en una raresa o fins i tot en un tabú.
Però aquest paradigma comença a esquerdar-se. A nivell polític i social, cada cop més catalans prenen consciència que la defensa de la nació no és incompatible amb la defensa de l’ordre, de l’arrelament, de la família, de la continuïtat cultural ni d’una concepció exigent de la sobirania. Ans al contrari: per a molts catalans són precisament aquests valors que donen sentit a l’independentisme. Perquè sense identitat nacional forta, sense voluntat de pervivència com a poble, sense arrels que enforteixin la nostra lluita, l’independentisme es queda sense fonaments.
Acui cal articular un nou ecosistema cultural català que sigui inequívocament nacionalista i independentista, i també conservador en el sentit scrutonià del terme: cal servar allò que és bell del nostre passat, allò que ens fa nobles i forts. Cal un independentisme compromès amb la preservació de la llengua, amb la glorificació de la nostra Història i amb la idea que una nació no és una suma d’individus atomitzats, sinó una herència que es rep i una responsabilitat que es transmet.
Això implica crear espais de pensament, mitjans de comunicació, producció editorial i discurs públic que trenquin el monopoli ideològic existent. Ara mateix la revista digital Esperit juga aquest paper, desenvolupa aquesta funció. Però calen més espais semblants que dotin de munició discursiva el conservadurisme independentista català. I calen plataformes que difonguin aquest discurs entre tots els catalans, especialment entre els més joves.
