Catalunya és «d’esquerres», en el seu sentit més metafísic i no pas empíric, per temor i no pas per convicció. Tem enfrontar-se a l’únic sentiment que encara la manté dempeus, el d’ètnia i el de saber-se Nació; i el tem perquè el jacobinisme cínic i malparit se n’ha encarregat.
Catalunya branda totes les causes, per molt estrafolàries que siguin, perquè no vol afrontar la veritable lluita, que és la lluita per la Nació. Així és Catalunya, un país poruc i vençut que gaudeix de donar voltes a la sínia.
Com bé deia una bona amiga i psicòloga, entre el maltractador i el maltractat hi ha un vincle, un vincle sovint tant ferm que és feixuc de rompre’l. No hi hauria maltractadors si no hi haguessin subjectes pel maltracte. No hi hauria abús de poder si no existís la feblesa!
I en aquest punt ens trobem fa massa anys: no voler afrontar la lluita per la nostra supervivència com a ètnia. Perquè en som, no en tingueu cap dubte, puix que en el més profund dels nostres cors sentim un odi arrelat contra Castella, i aquest odi és ètnic. Només cal que ens el reconeixem; puix que odiar-se els uns als altres és tan humà que no fer-ho, malgrat l’opressió de la que som objecte, és anti-humà.
Però som en mans d’autèntics indigents del pensament i vomitius arribistes de la política.
Res no passa de quatre idees superficials sobre el nostre conflicte nacional per justificar el nostre sotmetiment. I no només ens sotmeten amb la força de l’estat, sinó, i per damunt de tot, amb la força de les idees, les idees tergiversades i tendencioses.
Una d’elles és pensar que no podem ser independents perquè el 50% dels habitants de Catalunya s’hi oposa. És com si diguéssim que un innocent no pot ser exculpat perquè no hi ha quòrum, quan, empíricament, és diàfana la seva innocència.
L’autèntica enemiga de Catalunya no és Espanya, com en diuen ara, sinó ella mateixa; la seva pregona incapacitat política per entendre que la llibertat de les nacions és un afer d’extrema necessitat i no pas un entreteniment ideològic. Mentre així sia no hi ha cap independència possible.
No lluitem pels drets de l’home, lluitem per l’existència de la Nació, puix que sense Nació no hi ha home, i sense home no hi ha drets. És tan bàsic!
