Avui he passat pel davant del meu antic institut, he recordat que m’havien dit que ara no té res a veure amb tal com era i que és irreconeixible. Després m’he topat amb el que havia estat l’habitatge -uns baixos- d’uns germans condeixebles meus: ara és un bar dut per gent indefinida i amb indicacions en castellà. A les velles cases immediates he vist entrar i sortir tot de gent inequívocament d’altres latituds que parlaven en el seu castellà. Ja no continuo. Constato -no jutjo-, això sí, que en un barri, el de Sants, que havia estat inequívocament català la catalanitat s’ha esvaït, com a molts altres llocs del país, i tal com anem la cosa encara -si no hi ha un gran canvi- s’accentuarà.
Res millor, doncs, per a encapçalar aquestes línies, que el títol que duen, de ressonàncies candelianes. Certament, el mateix Candel seria el primer sorprès si pogués veure la realitat actual. Les seves conclusions i el seu exemple ja pertanyen a una altra època i no són extrapolables a la realitat actual. Una realitat en què cal molt coratge per a intentar canviar-la i donar-li la volta, sobretot per la incomprensió de certs elements sectaris i pseudoesquerranosos, que s’obstinen a no veure-hi més enllà del seu nas en una cursa enfollida cap al no-res i que defugen tot diàleg constructiu, aferrats a vells dogmes totalitaris com estan. Ja s’ho faran, però, si no volen evolucionar. Cal prescindir-ne i anar endavant, amb valentia, decisió i fermesa, malgrat tot. Ni que sigui pels nostres fills i el seu futur, no podem cedir ni callar!
