La veritat és que no sembla gaire casual que els indicis que poden incriminar Zapatero en activitats d’enriquiment il·lícit arribin precisament ara, i més tenint en compte les seves relacions amb el chavisme. I, evidentment, l’actitud de Sánchez, enfrontant-se directament a Trump i negant-li l’ús de les bases, a la llarga això té repercussions. I no cal descartar el ressentiment de Trump —una hipòtesi bastant plausible—, com tampoc mo podem oblidar la famosa frase atribuïda, sembla que erròniament, a Kissinger: “Els Estats Units no tenen amics ni enemics permanents, només interessos permanents”.
Uns interessos que en el seu dia els van portar a donar suport al règim de Franco, però també a recolzar la Marxa Verda sobre el Sàhara i -com a mínim- a respirar alleujats quan va desaparèixer Carrero. A banda, aquest principi també els duu a mirar cap a una altra banda en casos de corrupció interna en països tercers si no afecta directament els Estats Units. D’aquí la indiferència davant certes conductes dels governs d’Aznar o Rajoy.
Evidentment, els socialistes espanyols s’han guanyat a pols l’animadversió de l’administració Trump, i resulta lògic pensar que aquesta actuï pressionant activament a fi de desvetllar informació sobre les activitats de Zapatero, especialment en el marc de la lluita contra les trames corruptes del chavisme. Sense oblidar-nos de precedents, com quan el mateix Zapatero, en la desfilada del 12 d’octubre de 2003, no es va aixecar al pas d’una unitat nord-americana amb la seva bandera, cosa que constitueix una ofensa molt greu i que certament no l’ha afavorit gens.
Tot això ha repercutit indirectament sobre el mateix Pedro Sánchez, que actualment està passant per una de les seves fases més baixes. Aquest assumpte s’afegeix als casos recents de corrupció interna (per exemple, el cas Koldo-Ábalos) i es reflecteix no només a nivelll domèstic, sinó també en la indiferència dels líders europeus, que opten per la prudència i no volen quedar malament davant Trump. Podríem dir que els socialistes han estat víctimes d’ells mateixos i han caigut en una mena de cabdilisme bolivarià irresponsable i messiànic, abusant del recurs al decret-llei, amb votacions molt ajustades i fent gala d’una forta demagògia i cinisme, sovint en direcció oposada a la resta de països europeus, com s’ha vist en el cas de la recent regularització massiva. Res no passa mai perquè sí, i ara, els socialistes, estan tastant les conseqüències de les seves pròpies errades.
Mentrestant, a Catalunya, hi ha qui (ERC) fa de crossa dels socialistes, per no parlar dels Comuns i la CUP. Malauradament, com sempre, no aprofitarem les circumstàncies ni la debilitat extrema del sistema i el règim polític espanyols actuals, ni farem res que ens permeti avançar cap a alguna línia de tall amb el poder madridenc. Sempre acabem perdent el tren i les oportunitats que ens passen pel davant, i ja en van unes quantes, malauradament.
