Han passat més de deu anys d’ençà que el moviment independentista català va viure el seu esclat multitudinari i va situar el dret a l’autodeterminació del poble català com a reclam central a la política del Principat de Catalunya. El Primer d’Octubre de 2017, el poble català va demostrar una voluntat clara de sobirania, però d’ençà d’aleshores, en lloc d’apropar-nos a la independència, ens hem vist atrapats en un bucle de retòrica buida, gestualitat simbòlica i una manca flagrant de projecte cultural de Nació, de futur, estratègic. Aquest fenomen s’anomena processisme: un laberint sense sortida, on l’objectiu real –la independència– queda diluït en un relat emocional (la llibertat dels presos que encara cueja) i estèril (esperar que el PSOE defensi Catalunya com ara amb el català a Europa) que evita el conflicte real amb l’Estat espanyol i substitueix la política per la performance.
Superar el processisme no és només una qüestió tàctica, sinó una necessitat vital per a la supervivència mateixa de la Nació Catalana. L’independentisme ha de deixar enrere la cultura de la derrota disfressada d’autoafirmació moral i construir una nova etapa basada en el realisme, la responsabilitat i el sentit d’estat. Per fer-ho, cal recuperar una idea que el processisme ha volgut desdibuixar: el nacionalisme català i la defensa de la identitat cultural dels catalans.
Reivindicar el nacionalisme identitari és assumir que tota nació es construeix sobre una consciència col·lectiva, una llengua, una història i una voluntat de ser comuns. El nacionalisme polític només pot tenir força si es fonamenta en el reconeixement del fet nacional català com a eix vertebrador de la societat. Un independentisme que no defensa activament la llengua catalana, que no protegeix els símbols propis ni fomenta un sentiment nacional fort, és un independentisme condemnat a la irrellevància. Un independentisme que no imposa, a casa seva, la seva llengua, els seus símbols, els seus valors arrelats en la Història i, en definitiva, la seva Nació, és un moviment sense ànima, líquid, condemnat al fracàs.
En aquest sentit, és igualment urgent desemmascarar la penetració de les polítiques woke dins l’independentisme. L’agenda identitària importada d’altres contextos ha desplaçat l’eix nacional i ha imposat una política de la dispersió i la fragmentació. L’exaltació de petites minories de tota casta, la culpabilització constant del passat i la substitució del sentiment nacional per una nova ortodòxia progressista debiliten la Nació. En lloc de reforçar la cohesió del nostre poble i la identitat nacional, ens aboquen a un cosmopolitisme desvinculat de la nostra terra.
Catalunya no pot esdevenir un estat independent si no sap què és, ni cap on va, on els conceptes, els valors, els símbols històrics, són relatius. La llibertat nacional exigeix no només valentia política, sinó una estructura mental de sobirania. Cal recuperar el nervi nacional, la voluntat de poder i el compromís amb un projecte de país. I això només s’aconseguirà si enterrem definitivament el processisme, tot desmuntant les seves estructures burocràtiques i els discursos que el legitimen, i bastim un independentisme amb sentit d’estat, arrelat en la Nació i compromès amb la restitució de l’estat català independent, en una Catalunya lliure i catalana.
