En un recent comunicat conjunt de les entitats cíviques de la Franja de Ponent en defensa de la llengua hem pogut llegir que el català és «la llengua materna de milers d’aragonesos». És a dir, es dóna per implícit que els seus habitants són nacionalment aragonesos, quan precisament si parlen català -encara que molts paradoxalment ni ho sàpiguen- és perquè són nacionalment catalans. No caiguem en l’errada fàcil. Són de nació catalana -i «català de la Franja» es considerava, per exemple, el mateix Jesús Moncada-, tot i estar situats fora dels límits oficials del Principat. Sense el veïnatge català la llengua ja no s’hi parlaria! En canvi, la gent de Molina de Aragón, de parla castellanoaragonesa, sí que són aragonesos de nació.
En realitat, gairebé tots els mals que pateix la Franja de Ponent venen precisament per una qüestió de límits i de perifèria, de ser i no ser, d’estar situats en un extrem i estar annexionats a un territori d’una altra cultura.
La prova del cotó de tot plegat, com saben molt bé la majoria de franjolins, és i ha estat quan els equips de futbol de la Franja han anat a jugar a terres aragoneses de l’interior, on se’ls ha dit de tot menys «guapos»; o quan han hagut d’ingressar en algun centre sanitari no depenent de la Sanitat catalana, on s’han vist obligats a canviar de llengua si volien ser atesos. Els franjolins, ni que siga subconscientment, tot això ho tenen interioritzat, i segons les circumstàncies, el grau de cultura i les trajectòries personals, es manifesta d’una manera o una altra. Per exemple fent ridícules manifestacions d’adhesió “inquebrantable” a la marededéu del Pilar i a símbols com el catxirulo, o, al contrari -els que han viscut a altres terres de parla catalana i han estudiat-, amb mostres assenyades i no estridents de pertànyer a una comunitat comuna, la d’on es diu “bon dia”, en paraules manllevades del mestre Corominas.
Malgrat tot, darrerament sembla com si s’hagués comsolidat una tercera via, més o menys com el neoblaverisme, que admet la llengua comuna però res més, com si fòssem a continents diferents i com si la Clamor d’Almacelles fos un riu tan ample com l’Amazones. És allò tan retòric i ridícul de «el Aragón trilingüe», si fa no fa com «la España multilingüe». I ja saben quin cas se’n fa més enllà de declaracions retòriques. Així que compte, que no ens facen, inadvertidament, combregar amb rodes de molí. Això de les trilogies més prompte sol dur males vibracions: «una, grande y libre», «egalité, legalité et fraternité», Falange Española Tradicionalista y de las JONS» (sic).
La realitat és que per causa d’uns límits sobrevinguts i artificiosos, i pel seu predomini damunt les persones -que haurien de ser el centre de tot-, ens trobem en situacions lamentables i en un, com diuen els valencians, atzucac. Un vertader cul de sac sense eixida possible, on se’ns nega el pa i la sal. Com ho acabem de veure amb l’infame pacte Vox-PP. On sense cap mena de rubor, s’afirna que es farà tot el possible per a evitar “la imposició” -segons ells- d’una llengua que es parla al territori de fa mil anys.
Sincerament, resulta sorprenent que encara hi haja a la Franja gent lligada sentimentalment -i a més sovint amb parents al Principat, que ho tenen tot força clar- a una situació absolutament rància i desfasada, amb la permanèmcia d’uns límits que no serveixen per a garantir els mínims drets lingüístics i culturals, i que no són de cap utilitat ni proporcionen cap avantatge, al contrari!
D’aquí es desprèn la necessitat d’una gran tasca d’higiene mental i de reflexió desapassionada, a fi de poder passar a una fase més enllà de la merament cultural. On no haja de fer cap por ni cap vergonya reclamar-se de nacionalitat catalana, no només catalanoparlant. Aquest és el gran repte que tenim pendent, tot sabent que ni els secessionistes (xapurriadistes) ni els de la tercera via (Aragón trilingüe) són ni seran mai cap solució.
