En el 83è aniversari de la seva mort reproduïm aquest article de Daniel Cardona. Aquest text, juntament amb tota l’obra escrita d’aquest insigne patriota, és publicada al llibre on Frederic J. Porta la recull: Daniel Cardona. Obra escrita completa (Rafael Dalmau Editor, 2024). Així, us animem a adquirir aquest llibre, on hi ha aplegat tot l’esperit indomable de l’autor, amb la seva mística nacionalista ben present arreu, un esperit que hauríem de recuperar en aquests temps de dissolució nacional que corren.
Patriotes!
Article publicat originalment al Butlletí d’Estat Català, suplement destinat als catalans de França i d’Amèrica, 1 d’octubre de 1924)
«Que no ho sabíeu, que ells serien vençuts?
-Sí, ells ho sabien.
Que no ho sabíeu, que anaven a una mort certa?
-Sí, ells ho sabien.
Simone Téry, del llibre En Irlande
Aquestes ratlles, patriotes catalans, són expressió màxima de sinceritat. Qui sinó nosaltres podem parlar clar? Nosaltres, els que ja fèiem «Estat Català», nosaltres, que a l’hora de la repressió hem nodrit, sota la bandera santa de les intransigències, les cel·les de les presons i les amargors de l’exili. Si això ens dona la llibertat de cridar les vostres ànimes a l’heroïcitat suprema, us direm: ESCOLTEU, CATALANS!
Dolorosament, catalans, el front únic no és fet entre tots els patriotes. I el temps ha passat esperant recollir més voluntats, voluntat espiritual, esforç econòmic. Tota lluita que manté un parèntesi, perd terreny: és un edifici que s’esquerda. Moltes voluntats han fallit per prudència, millor dit, per covardia!
Nosaltres us preguntem: És que no hi ha hagut temps encara per a fer el front únic? És que hem d’anar esperant les intermitències de l’esperit dels que sols tenen valor a les batalles electorals? Ja el farem, el front únic. El farem als camps de batalla, als martiris de les presons, sota les brownings de la «llei de fuga», sota totes les amargors, sota tots els sacrificis.
Catalunya no té d’anys ençà tradició de guerra: la nostra bandera està ja cansada d’onejar en aplecs de sardanes i festes de Gaia Ciència. Ara, sota el cel blau de la nostra Catalunya, ella demana la voluptuositat de la sang! Honorem-la, catalans, amb la sang del nostre sacrifici! Què esperem més?
Ah! Rieu-se’n de les preparacions! «Ells sabien que anaven a morir —deia la mare de Patrick i William Pearse, executats després de la insurrecció de Pasqua a Dublin—, ells ja m’ho havien dit, mes ells també sabien que solament morint salvaven l’ànima de l’Irlanda».
Salvem l’ànima de Catalunya, patriotes catalans. La Unió Catalanista té encara aquella bandera que les dones de Catalunya li’n feren ofrena. Fem doncs, la preparació i no guaitem res, ni escoltem la raó i el seny, que són enemics de l’ànima.
Cal veure ben clarament l’estat del nostre plet. Catalunya no té altra esperança per a la seva reivindicació nacional que l’acció directa. L’enemic mateix ens ha assenyalat el camí. I és un camí que convé a tothom menys a l’enemic mateix. Davant d’aquesta solució única i digna, s’imposarà la «unió sagrada» per a iniciar l’acció definitiva i alliberadora. I allavors hem pogut contemplar com aquesta «unió sagrada» es regatejava i es feia qüestió inhibicionista per determinats elements. Això ha portat una extorsió i una pèrdua de temps i d’energies considerable. Hem d’emmudir i esperar més? Ja el farem, el front únic; ja la farem, la unió sagrada. La segellarà el patíbul i serà signada pot ésser als fossars de Montjuïc. Únic lloc digne. Únic lloc més honorable que damunt les taules de cafè. La lluita de Catalunya contra Espanya no és una batalla, no és una vaga general de vint-i-quatre hores. És més, molt més que tot un rosari d’incidències i lluites parcials. N’haurem de perdre algunes per a guanyar la definitiva. Més perdem-les, que perdent-les guanyarem Catalunya.
Jureu, catalans, que donareu la vostra vida per la dignitat, per la llibertat de la vostra raça!
Visca Catalunya lliure!
París-Catalunya, 1 d’octubre de 1924
