Hi ha imatges que simbolitzen la voluntat de combat. La imatge de Sílvia Orriols disparant un rifle en el concurs de tir al plat de Ripoll simbolitza aquesta voluntat. Aquesta imatge és el reflex simbòlic d’una Catalunya que ha decidit deixar de demanar perdó per existir.
El que transmet aquesta fotografia és allò que fa massa temps que molts catalans enyoren en els seus dirigents: determinació, orgull i voluntat de combat. Combat polític nacional, cultural i espiritual per Catalunya i per la seva ànima. El combat d’un poble que es nega a desaparèixer i que vol recuperar el control del seu destí.
Durant dècades, Catalunya ha estat educada en la resignació i en el «pacifisme». Se’ns ha dit que defensar la nació era “radical”, que exigir respecte per la llengua era “imposar”, que reclamar la independència era “dividir”… i que voler un exèrcit català era de feixistes. Mentre els catalans eren ensinistrats en la culpa i la moderació infinita, l’Estat espanyol avançava sense pietat: laminant competències, humiliant institucions, perseguint la llengua catalana i fomentant una immigració massiva sense integració que accelera la descatalanització dels nostres barris i ciutats.
I davant d’això, què havia de fer Catalunya? Somriure i callar? Acceptar la desaparició lenta del país com qui contempla una posta de sol inevitable? Doncs no. I és precisament aquest “no” el que molts han vist en la fotografia d’Orriols. La fotografia de la líder d’Aliança Catalana representa aquell esperit bel·licós dels catalans del qual parlava l’historiador Ferran Soldevila. L’esperit dels catalans que no es volen rendir veient com els seus dirigents regalen el país al primer que passa amb l’objectiu de la descatalanització del nostre país. L’esperit dels catalans que volen recuperar el poder de Catalunya per als catalans. L’esperit dels catalans que volen lluitar per la restauració de l’estat català.
La fotografia d’Orriols amb el rifle connecta amb aquesta memòria profunda de l’esperit bel·licós, indomable i verament català dels catalans. És la imatge d’una Catalunya que torna a parlar i a actuar sense complexos. D’una Catalunya que no vol dissoldre’s en un multiculturalisme buit ni convertir-se en una simple regió desarrelada d’Espanya. És la imatge d’un poble que encara conserva instint de supervivència i voluntat de poder.
Els adversaris del nacionalisme català voldrien un país dòcil, desarmat moralment, incapaç de defensar-se, resignat a ser dominat i a desaparèixer. Voldrien catalans agenollats, avergonyits de la seva identitat, parlant la seva llengua en veu baixa i acceptant qualsevol imposició en nom de la convivència. Però hi ha alguna cosa que està canviant. Cada cop més gent entén que una nació només sobreviu si hi ha qui està disposat a defensar-la amb fermesa.
Per això aquesta fotografia vol dir tant. Perquè simbolitza acció en una època de renúncies. Simbolitza coratge enmig de la por. I orgull nacional català en temps de descatalanització.
Aquesta imatge també simbolitza la fi de l’era del lliri, la fi de l’era del llaç i del pacifisme català estèril. Simbolitza la lluita per la restauració d’un estat català amb totes les seves prerrogatives, una de les quals el monopoli de la força: és a dir, una Catalunya amb un exèrcit propi que la defensi.
Catalunya no necessita més polítics que gestionin la decadència amb bones paraules i amb triomfalismes impostats. Necessita dirigents que recordin que una nació és un ésser viu, i que si no es defensa, desapareix. La imatge de Sílvia Orriols amb el rifle és un advertiment. Els nacionalistes catalans vendrem cara la pell de Catalunya. Els nacionalistes hem començat la batalla per a aconseguir que els catalans recuperem el poder a la nostra terra.
I potser això és el que més espanta alguns.
