Una de les imatges més repetides a les manifestacions propalestines a Europa, a Amèrica o fins i tot a Barcelona, és la presència de banderes LGTBI entre banderes palestines i pancartes diverses. El missatge que es vol transmetre és clar: la causa palestina seria també una lluita de “drets” compartida amb la comunitat homosexual i trans. Tanmateix, quan observem la Flotilla Global Sumud, que va salpar fa uns dies en direcció a Gaza, la realitat és ben diferent: ni una sola bandera LGTBI. Cap. Ni tan sols amagada al fons d’un vaixell.
La pregunta és inevitable: per què? La resposta és incòmoda per a aquells que volen vendre la causa palestina com un moviment progressista i d’alliberament universal. Perquè a Gaza, sota el règim de Hamàs, la realitat és que els gais són perseguits, empresonats i, en molts casos, obligats a fugir per sobreviure. La legislació i la moral islamista castiguen l’homosexualitat de manera implacable. Per tant, no hi ha lloc per a la bandera de l’arc de Sant Martí enmig d’una flotilla que vol mostrar-se fidel al discurs islamista que domina la franja. Però aquesta persecució als homosexuals no s’esdevé només a Gaza, sota la bota fèrria de l’islamisme de Hamàs. També s’esdevé a la Cisjordània governada per Fatah, un partit pretesament socialista i progressista, però que en realitat no vol portar a terme polítiques progressistes que posin en perill els preceptes de l’Islam.
En canvi, a Occident, la bandera LGTBI s’utilitza com un instrument més de propaganda, com un símbol fàcil que permet atreure tot el món progressista al voltant d’una causa que, en realitat, té poc a veure amb els drets civils que ells mateixos defensen. És el que alguns anomenen “pinkwashing a l’inrevés”: apropiar-se de la bandera LGTBI a París o Londres per donar un vernís progressista a una lluita que, sobre el terreny, no toleraria mai ni l’existència d’una associació gai, ni molt menys una desfilada de l’orgull.
Això ens porta a una paradoxa que l’esquerra s’entesta a amagar: aquells que criden contra Israel mentre onegen la bandera LGTBI a les nostres places són els mateixos que callen quan es tracta de parlar de la repressió brutal que pateix la comunitat homosexual a Gaza, a Cisjordània, a l’Iran o a Qatar. El silenci còmplice és el preu a pagar per mantenir la unitat d’una coalició impossible.
L’absència de banderes LGTBI a la Flotilla Global Sumud és, per tant, molt més que un detall anecdòtic. És la mostra visible de la hipocresia d’una aliança entre l’esquerra occidental i l’islamisme radical. A Europa, progressisme i identitats de gènere; a Gaza, lleis islàmiques i persecució. I entre mig, un pont de mentides que només serveix per enganyar una opinió pública anestesiada.
La veritat és que, si la causa palestina fos realment un moviment d’alliberament obert, tolerant i plural, les banderes LGTBI també tindrien cabuda als seus vaixells i a les seves manifestacions en territori musulmà. Però no n’hi ha. I no n’hi haurà.
El que queda, doncs, és l’evidència que una part de l’esquerra europea ha decidit tapar-se els ulls davant l’islamisme més retrògrad. I la pregunta final és si la comunitat LGTBI occidental és conscient d’aquesta contradicció, o si prefereix deixar-se utilitzar per una causa que, si mai s’imposés a Occident, seria la primera a oprimir els seus drets.
