És gairebé una obvietat afirmar que el cinema és molt més que entreteniment: és una eina poderosa de construcció d’imaginaris col·lectius. Hollywood ho ha entès de fa més d’un segle. La indústria nord-americana ha sabut capitalitzar els grans episodis èpics de la seva història per reforçar una identitat nacional cohesionada i orgullosa. Rocky, Salvant al soldat Ryan, Lincoln, El patriota, són relats heroics i dramàtics que exalcen el sentiment nacionalista dels Estats Units. Els britànics han fet el mateix, els espanyols també. I nosaltres, què?
La cinematografia catalana, doncs, sembla fugir sistemàticament de la nostra Història com si fos un terreny prohibit, o fins i tot vergonyós. Només la Guerra Civil sembla importar als cineastes progres d’aquí. Malgrat tenir un passat ric, ple d’episodis dramàtics, gestes militars, resistències contra l’opressió i personatges fascinants, el cinema fet a Catalunya ha renunciat gairebé del tot a narrar-lo.
On és la gran pel·lícula sobre la resistència de 1714, que podria assemblar-se molt a El patriota de Mel Gibson? On és el film sobre la Guerra dels Segadors? On és la sèrie èpica sobre els almogàvers o sobre la Corona catalanoaragonesa i el seu imperi mediterrani? On és el biopic del general Moragues, de Pau Claris, o de tants altres herois nacionals nostres?
Aquest buit no és casual. En comptes de reivindicar-nos, gran part de les produccions catalanes posen l’accent en el drama social, en les històries íntimes i quotidianes, en trames sovint marcades per la grisor i la manca d’ambició narrativa. Sembla que a la Catalunya grisa, autonòmica, quotidiana, espanyolitzada i avorrida d’avui només puguin ser possibles films com Casa en flames o El 47. És com si l’única manera «legítima» de fer ficció fos des del dolor social, des de la marginalitat, des del desencant postmodern, sempre deixant del tot de banda la reivindicació de la nacionalitat catalana.
Aquest biaix no és aliè a una ideologia que ha volgut esborrar la Nació per reduir-nos a una societat fragmentada, desmemoriada i culpable d’existir. Sense un relat històric nacional compartit, sense mites fundacionals ni referents heroics, una Nació es dissol. I això és el que està passant amb Catalunya.
El cinema pot ser una trinxera de catalanitat. Però per ser-ho, ha de tenir el coratge de mirar enrere amb orgull, exaltant el nostre passat gloriós i els episodis èpics de la nostra Història i d’imaginar un futur lliure i català. Cal apostar, amb talent i recursos, per una nova narrativa que faci justícia a l’èpica de la nostra Història. Perquè només qui es reconeix en el seu passat pot lluitar pel seu futur.
