L’11 de setembre no és un dia qualsevol. És la jornada en què el poble català commemora la resistència de 1714, el sacrifici de milers d’homes i dones que van defensar les llibertats de Catalunya fins al darrer moment, tot i saber que s’enfrontaven a un enemic molt superior. Aquella derrota no va ser només militar, sinó sobretot política i nacional: amb la caiguda de Barcelona, Catalunya va perdre les seves institucions, les seves lleis i la seva llibertat col·lectiva. Però, alhora, va néixer un mite de resistència i dignitat que ha arribat fins avui i que hauria de ser la brúixola de qualsevol moviment independentista.
Malauradament, la Diada del 2025 arriba marcada per un panorama polític descoratjador. Les mateixes forces que haurien de defensar la nació catalana són les que, amb les seves polítiques i discursos, estan contribuint a la seva desaparició. El cas més evident és el del Partit dels Socialistes de Catalunya. El PSC ha fet bandera de la idea d’una “Catalunya dels 10 milions”, un projecte que no té res de patriòtic ni de catalanista, ans d’invasió demogràfica pensada per a descatalanitzar Catalunya. Es tracta, en realitat, d’un pla d’engrandiment demogràfic basat en la immigració massiva i indiscriminada, que potser augmentarà les xifres estadístiques de població però que condemna Catalunya a convertir-se en un territori sense ànima, sense llengua pròpia i sense continuïtat històrica. Aquesta aposta per la quantitat per damunt de la qualitat nacional no és més que un instrument del socialisme espanyol per diluir-nos dins d’una massa despersonalitzada, fàcil de manipular electoralment i desvinculada del país.
Però no només el PSC ha abraçat aquesta deriva. Bona part de l’esquerra catalana ha fet de l’immigracionisme una bandera. Davant de cada nova onada migratòria, aquests partits i entitats aplaudeixen amb entusiasme i neguen qualsevol problema d’integració, de convivència o de preservació cultural. Mentre la llengua catalana retrocedeix en l’ús social i les noves generacions sovint ja no l’adopten com a llengua pròpia, els discursos oficials continuen parlant de multiculturalisme i de diversitat com si fossin valors reals i positius. Però la realitat és tossuda: com més s’aposta per aquesta política de portes obertes, més es descatalanitza el país. I qui gosa denunciar-ho és estigmatitzat, titllat de xenòfob o d’ultra, quan en realitat el que fa és defensar el que és obvi: que sense catalans, sense llengua i sense cultura pròpia, no hi ha Catalunya possible.
A aquest procés de dissolució nacional s’hi suma la gran estafa del processisme. Durant més d’una dècada, els partits que deien voler la independència van enganyar el poble amb promeses, fulls de ruta i dates històriques que mai no es van complir. Avui, lluny d’encapçalar una nova ofensiva independentista, aquests mateixos partits —ERC, Junts i la CUP— es dediquen a sostenir el govern espanyol del PSOE i a negociar engrunes a canvi de mantenir les seves cadires i els seus privilegis. El seu objectiu ja no és la independència, sinó perpetuar una ficció que els garanteixi poder i recursos. I el més indignant és que, mentre actuen com a crossa de Pedro Sánchez, dediquen bona part dels seus esforços a atacar Sílvia Orriols i Aliança Catalana, l’únic projecte polític que diu les coses pel seu nom i que gosa trencar amb el consens colonial del règim.
El missatge és clar: els processistes i l’esquerra immigracionista tenen més por d’un independentisme desacomplexat i coherent que no pas de l’Estat espanyol. Prefereixen demonitzar Orriols, insultar Aliança Catalana i marginar tot el que faci olor de nacionalisme integral abans que plantar cara al veritable enemic, que és Madrid i el seu aparell polític, judicial i mediàtic. Aquesta actitud delata la seva covardia i la seva traïció.
Davant d’aquest panorama, què ens queda? Ens queda recuperar l’esperit de 1714. Ens queda recordar que Catalunya només serà lliure si hi ha un poble disposat a defensar la seva identitat i a lluitar per la seva sobirania. Això vol dir rebutjar la Catalunya dels 10 milions del PSC, que és una trampa per convertir-nos en una regió espanyola més. Vol dir rebutjar l’immigracionisme que ens vol transformar en una terra desarrelada i irreconeixible. I vol dir superar, d’un cop i per sempre, el processisme covard que només serveix per mantenir viu l’Estat espanyol que ens oprimeix.
La conclusió és inevitable: només un independentisme i un nacionalisme desacomplexat, com el que encarna Sílvia Orriols i Aliança Catalana, pot oferir una sortida real a Catalunya. Un independentisme que no tingui por de dir les veritats incòmodes, que posi la nació i la identitat al centre del debat, i que no caigui en la temptació del tacticisme ni en les servituds del poder espanyol. El nostre futur depèn de si sabem recuperar aquesta claredat i aquesta valentia.
Aquest 11 de setembre, en comptes de discursos buits i actes ritualitzats, Catalunya necessita un crit clar i contundent: prou enganys, prou immigracionisme i prou submissió. És l’hora de tornar a ser el poble que va resistir el 1714 i que mai no va renunciar a la llibertat.
