La furibunda reacció de la Sra. Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i diputada al Parlament per AC, el passat dia 13 d’agost per la xarxa social X, a unes declaracions desafortunades -però en tot cas bastant matisades- a la premsa de l’arquebisbe de Tarragona sobre la xenofòbia dins l’Església que, a més, no es dirigien a ella, i l’aplaudida reacció també de part del seu electorat, posa de manifest una cosa: la galopant i accelerada secularització, per no dir descristianització, de Catalunya. I és que la Sra. Orriols, si de veritat calia respondre a unes declaracions que no anaven per ella, ho tenia molt bé per posar en contradicció les paraules de l’arquebisbe amb la doctrina catòlica. I és que les acusacions de xenofòbia molt sovint són una manera d’esmunyir-se, per no dir sincerament ignorar, els debats sobre els reptes que comporta l’immigració massiva i, encara més, l’islam. Però no, la presidenta d’AC es limitava a fer un atac ad hominem, en aquest cas a la mateixa institució catòlica que encarna la persona de l’arquebisbe primat de Catalunya utilitzant tots els tòpics suats que aquí m’estalvio d’esmentar per vergonya.
La no identificació d’una líder que, podríem dir, que és de dretes i que no poques vegades ha presumit de crucifix al pit, amb l’Església Catòlica, és un dels fets més curiosos dins el ventall de la nova dreta europea, essent el catolicisme la confessió mare dels catalans. Sigui que s’explica com una estratègia de captació de nou vot transversal, el fet és, però, que és l’expressió del desprestigi, sinó insignificància, en què ha caigut l’Església i, especialment, la seva jerarquia a Catalunya, i que podem analitzar com una conseqüència més de la progressiva descristianització del País. Un antecessor de l’arquebisbe Planellas, el cardenal Vidal i Barraquer, també va haver de patir atacs furibunds, en aquest cas de la dreta espanyola. Però en altre temps la dreta catalana hauria estat molt més mesurada i continguda amb els seus pastors.
La descristianització, o secularització, de la societat no és un fenomen només català, òbviament. El que sí que ho és és el menyspreu amb què una líder que es fa dir cristiana i que agrupa el pensament majoritari de dreta manifesta envers la jerarquia, la qual cosa és un símptoma que les coses a Catalunya van per mal voral. El fet més curiós és que aquest desprestigi de la institució entre els catalans succeeix en un país on la gran majoria dels nadius que quedem procedim de les famílies catòliques de fa 70 anys. Per dos motius: un, perquè centenars de milers de republicans van haver de marxar a l’exili després de la guerra del 36-39 i, segon, perquè les famílies tradicionals catòliques han tingut, almenys fins els 70, molts més fills que les laiques, liberals i republicanes. Si ens acostem a les biografies de molts cupaires i comuners –ja no parlem , dels convergents i altres famílies polítiques– arribarem fàcilment als seus orígens catòlics. Jo mateix sóc testimoni d’haver-ne conegut molts d’ells. La generació anterior als meus coneguts s’havien format en els caus o als seminaris, i evito dir noms. Una característica de tots ells és haver renegat de la Fe dels seus avis i, com a conseqüència, de la institució catòlica, encara que inconscientment vibrin amb la Patum de Berga (una festa eminentment catòlica) o amb el cant del Virolai, per posar dos exemples. Com ha pogut ser aquest fenomen?
No vull caure en simplismes que un article d’aquestes dimensions m’obliga. Just aquesta pol·lèmica ha coincidit amb la lectura d’un llibre escrit ja fa més de 50 anys per un teòleg francès, Louis Bouyer, titulat, precisament, en la seva edició en castellà de 1970, La descomposición del catolicismo. Bouyer, que precisament era un francès convertit al catolicisme provinent del protestantisme, analitza amb estupefacció com l’Església Catòlica es va deixar endur pel soroll dels progressistes que van instrumentalitzar el Concili Vaticà II per convertir-la en una altra cosa que, òbviament, ha acabat amb la deserció –curiosament, començant pels més entusiastes dels canvis– de les grans masses catòliques del nostre país que, no oblidem, omplien el monestir de Montserrat per les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947 i poc després la Diagonal de Barcelona amb el Congrès Eucarístic.
La destrucció de la litúrgia, la introducció del marxisme dins els rengles del clergat, un ecumenisme mal entès i un llarg etcètera de despropòsits al si de la institució van accelerar el procés de descomposició interna del catolicisme i, com a efecte més visible, la descristianització de la societat, de manera semblant a la resta del món occidental excepte als països de l’Est. Fruit d’aquesta «nova teologia» suïcida subsegüent al Concili és el mateix arquebisbe, el gironí de Verges, Monsenyor Joan Planellas, un home savi però format al seminari gironí als anys 70. I això explica molt de la seva mentalitat.
És obvi que l’Església porta gairebé 2000 anys al Planeta i malgrat la davallada de fidels no desapareixerà, però això no vol dir que la debacle del catolicisme no tingui conseqüències per a Catalunya, que ella sí que corre el risc de desaparèixer com a Nació. Una de les conseqüències de la descristianització és la baixa natalitat del país, que es veu rellevada –i a sobre, superada– per la immigració, dins un marc mental predominant incapaç de deixar germinar un discurs alternatiu a aquesta descomposició que, per exemple, té reminiscències clares en altres àmbits com el camp dels valors i de l’educació. I no és, de fet, la ideologia woke, que està destrossant l’esquerra, una heretgia cristiana?
D’aquí potser venen les alarmes de molts sectors del país davant la realitat i la poca connexió de l’arquebisbe –i la resta de l’episcopat, tot sigui dit– amb les esmentades alarmes quan, de fet, volen ser instrumentalitzades per determinats partits. La Sra. Orriols, que tant reivindica el paper de Ripoll com a bressol de Catalunya, suposo que deu conèixer el paper dels monestirs (catòlics, no?), de l’abat Oliba i la mateixa configuració dels comtats catalans –i, per tant, de la nostra Nació– a com a bastió del catolicisme contra l’Islam. Potser avui dia això queda molt lluny, però si parlem d’història diguem-ho tot.
P.S.: Hom em pot objectar d’aquest article moltes coses, com ara que la desafecció a l’Església catòlica no és un indicador de descristianització sinó conseqüència dels pecats interns de la institució. I podria ser cert, però en tot cas la descristianització és indubtable: es manifesta en el descens dràstic de la pràctica sagramental, inclosos bateigs i matrimonis, en les darrers dècades, amb efectes directes sobre l’estabilitat familiar i la constitució mateixa de famílies. Els suïcidis a Catalunya des de 2015, per exemple, no han parat d’augmentar.
