Si no heu entès que és la compassió el que lliga l’esquerra al cristianisme, no heu entès res. L’esquerra pren el relleu del cristianisme, absolutament corromput per la doble moral, i tracta de rescatar-lo en els seus principis bàsics: l’exaltació de la pobresa i l’odi a la riquesa, és a dir, l’exaltació de la imperfecció i l’odi envers la perfecció, la bellesa. La bellesa, que significa proporció, equilibri, estructura. El bon esquerranós, com el bon cristià progre o bonista, odia tot allò que destaca, tot allò que excel·leix, tot allò que cerca la perfecció i advoca per la lletgesa i la mediocritat, en el fons per que se sent impotent per assolir-ho. Per això odia el diner, perquè el diner atorga bellesa, aquella bellesa que deriva de l’art clàssic; per això odia la riquesa, perquè la riquesa, malgrat tot, brilla. I això és insuportable pel mediocre.
Si alguna cosa lliga el cristianisme bonista i l’esquerra a Plató no és pas l’odi a la bellesa, perquè Plató l’estimava, sinó aquella puerilitat que pensa que l’home vol el bé i que idealitza fins aconseguir allò que diu el refrany: l’infern és ple de bones intencions.
I com que el cristianisme progre odia la riquesa, com l’esquerra, tracta de destruir-la. I quina millor manera té per destruir-la sinó exaltant la mediocritat, junyint els mediocres en un exèrcit de desvalguts? Per això odia l’individu, perquè l’instint individual cerca la bellesa.
Però malgrat aquestes ideologies destructives l’ésser humà ha continuat cercant l’excel·lència, i en bona part se n’ha sortit. Ja ho deia aquell: qualsevol treballador d’ara viu infinitament millor que el Rei Sol. La mascarada esquerranosa ha estat descoberta! Els treballadors ja no passen gana i es poden permetre una vida amb certs luxes. I això contraria l’esquerra, i l’omple de ressentiment: aquell monstre capitalista i liberal ha aconseguit que els treballadors comencin a ser individus i prenguin decisions autònomes, ni que sigui a l’hora de consumir. Els treballadors han deixat de ser treballadors! I ara?
Ara és el torn de la immigració, el paper que se li atorga dins la perversitat de tot plegat. Però anem a pams.
Europa és un continent amb pocs recursos i per això ha desenvolupat el seu esperit aventurer, diguem-ne, aquell esperit que fa que no et conformis amb el que tens i cerquis nous horitzons. Per això Europa s’expandeix, primer pel Mediterrani, després enllà de l’oceà, per pura necessitat i, sobretot per oportunitat. Europa no s’alça de bon matí i decideix ser colonialista. Europa té una necessitat i aprofita l’oportunitat que la seva tecnologia li dóna. Descobreix terres més enllà que troba desaprofitades i les explota, no per maldat, sinó per instint i per oportunitat. Si qualsevol altre n’hagués tingut l’oportunitat hagués fet exactament el mateix.
I aquí és on hi intervé la moral cristiana progre, és a dir, la moral de l’esquerra, la compassió!
L’esquerra no estima els desvalguts, l’esquerra se’n compadeix, la mare dels ous, perquè l’esquerra és un producte del capitalisme, un producte burgès, un producte contemplatiu. L’esquerra contempla i idealitza, per això s’equivoca, per això crea categories i per això es mou entre dicotomies, perquè no és allò que defensa, només ho fa servir per defensar-se, per sobreviure, com el capitalisme, com la condició humana, perquè l’esquerra, malgrat tot, n’és una part, aquella que concerneix a la compassió, el cristianisme bonista.
Un treballador, per instint, vol deixar de ser treballador, perquè vol excel·lir. L’esquerra vol que ho sigui, per justificar-se. És pervers.
Però com que en aquest món europeu i occidental en el que vivim aquestes categories i dicotomies han estat superades, a l’esquerra li va molt bé que el capitalisme cerqui treballadors per fer anar les fàbriques. Aquests treballadors segueixen peixant el discurs de l’esquerra, el de la compassió. Són desvalguts (sempre segons els seus prejudicis ideològics i burgesos) i, a més a més, negres. Com no podria anar millor! Ja tenim parròquia! Podem seguir aprofitant-nos-en…
Però al capitalisme, que no és perfecte, però sí perfectible, això de la mà d’obra, se li en va de les mans, en part pels errors de càlcul i en part per la pressió de l’esquerra, la compassió, que li fa obrir les portes de bat a bat. En perjudici dels que som al darrera de la porta, és clar, que observem com els nostres referents es van diluint per formar no se sap ben bé què, les societats es tensen i les incomoditats augmenten, perquè, què hi fan una colla de subsaharians vagant per les nostres contrades? Ningú no ho sap, ningú sap donar-ne un argument sòlid més enllà del de la compassió. I mentre els que tenim prou seny seguim observant, passius, com les nostres societats es degraden, l’esquerra segueix atiant el discurs de la compassió perquè, en el fons, no en té cap altre, perquè l’esquerra, un invent europeu i burgès, ha romàs sense la parròquia que li és pròpia. És el seu cant del cigne, però ens farà patir, encara.
I d’on ve aquesta compassió sinó de sentir-se culpable pel colonialisme? Heus aquí el cristianisme bonista. El colonialisme ja va passar. Punt. Seguim caminant. El colonialisme va passar, però seguim fent-li voltes, perquè la nostra arrogància paternalista ens hi empeny, perquè què hi ha de més arrogant que creure l’altre desvalgut sense ser-ne tu? És pervers.
Un gos se sent gos entre els gossos, però qui ets tu per sentir-te gos si no n’ets?
Quan dic que la responsabilitat és nostra i no dels immigrants és perquè vam ser nosaltres que ens vam sentir culpables, ens en vam compadir i vam obrir les portes. Ho podíem haver evitat i no ho vam fer! I ara ens en planyem. Ho podíem haver evitat si no ens haguéssim sentit culpables, però no ho hem evitat, collons!
I què hi fa Catalunya en l’endemig de tot? Difícil, m’atreviria a dir que esquizofrènic.
Catalunya és cristiana, sí. Ep, que no tot el que és cristià és dolent, no, en conjunt és majoritàriament bo, perquè ha contribuït a ser com som, catalans, però aquest excés de compassió per a nosaltres mateixos ens l’està jugant.
Un país vençut pot fer dues coses, recuperar-se o autocompadir-se. Sembla que darrerament hem elegit l’autocompassió. Per això som d’esquerres, perquè sentim compassió per nosaltres mateixos, perquè no hem sabut vèncer, i aquest esquerranisme és una manera de fer l’orni, de no afrontar allò que ens faria reeixir, ésser catalans. Per això venem la nostra nacionalitat al primer passavolant, per això ens afegim a totes les causes que atia l’esquerra. Pervers.
Per això Catalunya no serà lliure fins que no deixi d’autocompadir-se, que és una manera de fugir, i fins que no deixi de pensar en els «altres» i comenci a pensar en sí mateixa; quan deixi enrere els complexes morals, els escrúpols ètics i brandi l’espasa amb força i convicció.
Per això Catalunya ha de ser primerament catalana, l’essència de la catalanitat, i quan hagi vençut ja es veurà.
No sé si m’enteneu…
