Això de “la misèria de l’ensenyament” és un tema que ve de molt lluny, i no cal remuntar-se als antics “paidagogos” o “didaskalos”. Ja al segle XIX era un tòpic recurrent, sobretot a França. Només cal fullejar la sèrie de litografies d’Honoré Daumier (publicades al Le Charivari entre 1845 i 1846), titulada Professeurs et moutards, on s’hi retraten mestres esgotats, ridiculitzats, sense autoritat, i alumnes (moutards: marrecs, brètols) insolents, sorollosos, mal educats i prepotents. Cal dir que les litografies fan referència a l’ensenyament privat -usualment considerat com un negoci pels directors i principals responsables-, on anaven els fills de la burgesia de l’època. De fet eren escoles per a rics. La majoria -abans de Jules Ferry- anava o a escoles religioses o a escoles comunals, si n’hi havia. Nogensmenys, els qui eren en contacte directe amb els alumnes indefectiblement eren gent explotada, amb sous miserables, pusil·lànims i rebotats o rebutjats d’altres carreres o feines. Daumier, en les esmentades litografies, reflectia implacablement, amb una barreja magistral de comicitat i crueltat, la quotidiana humiliació del mestre, la seva pobresa, el seu ridícul intent de mantenir l’ordre i la seva frustració vital de pobre diable.
Així, la consideració social vers els “pedagogs” no ha variat gaire des dels temps antics, una manca de consideració que hipòcritament no s’ha volgut reconèixer i que sovint s’ha tapat a base de tòpics i frases fetes, com aquella de «la honrada medianía», que servien per dissimular els mals sous i les misèries i manca de consideració de tot tipus que patien -i pateixen- els ensenyants. Serveixi d’exemple del que diem la famosa «Escuela Moderna» de Ferrer i Guàrdia, la qual era pensada per a famílies benestants, que eren les que la podien pagar, i on Ferrer feia i desfeia -amb una total arbitrarietat i menyspreu- al seu antuvi, en el que era, al capdavall, un negoci, on els ensenyants, com era habitual, eren mal pagats, i on a més Ferrer promocionava les seves “amigues” mestres, a banda d’estar el català proscrit.
Una situació que el polític tarragoní Claudi Ametlla descriu molt bé a les seves memòries, ja que ho visqué com a ensenyant, en un període de la seva vida, en carn pròpia; visió que coïncidia amb el que descrivia Josep Pla al seu Quadern gris en relació al professor Vila i Nadal del curs de ciències a la universitat de Barcelona i que restà plasmada, d’una manera prou dura i sarcàstica, en el relat de la famosa expedició per trobar minerals a Montjuïc -que Pla visqué en primera persona-, on el desgavell i la burla vers el professor fou brutal i on al final es quedà quasi sense alumnes. Tot allò, aquella violència verbal, aquell abús prepotent per part d’una colla de xitxarel·los consentits cap a un pobre home, li produeix a Pla, al capdavall, un profund fàstic i escepticisme, i ho escrigué sense embuts i el ratificà -com passà també amb Daumier i Ametlla- en la visió del professor feble i mal pagat, d’uns alumnes salvatges o indiferents, i en la sensació que allà es destruïa l’home per dins (misèria material, misèria moral, mediocritat).
Arribats a l’actualitat, la imatge social del mestre com algú que sacrifica la seva vida a canvi de poc reconeixement, poc sou i molta humiliació diària tampoc ha canviat. Amb els anys les lacres de la professió s’han, encara més, aguditzat. Diríem que a mesura que ha augmentat l’oferta de places hi ha hagut com una mena de davallament generalitzat -que alguns han qualificat con a “enxandallanent”-, protagonitzat per gent poc preparada i amb poques aspiracions, tancant-se així el cercle.
I, per si no fos poc, tot això ha coincidit amb un procés de globalització que ha afavorit la mobilitat i les migracions massives -les quals tenen un especial impacte en les nacions sense estat, com és en el nostre cas-, i que es tradueix, per exemple, en una composició multicultural de l’aula i en una matrícula viva constant al llarg del curs d’infants que acaben d’aterrar, sense cap coneixement del català i fins i tot del castellà. I a més, en canvi, som a anys llum d’una retribució digna i d’un veritable reconeixement -com, per exemple, a Corea, Singapur o Finlàndia-, al contrari! I el pitjor: haver-se d’empassar al·locucions hipòcrites i interessades de gent que no ha trepitjat mai una aula o se n’ha escapat a la mínima que ha pogut.
És evident que cal reformular moltes coses en el sistema educatiu, i, primer de tot, no continuar enganyant el personal i la societat. Cal ser realistes i veure que tal com està tot plantejat és una tasca repetitiva, avorrida i força nociva per a la salut mental. No es pot continuar així, cal reduir ràtios i jornades, prioritzar solucions i -personalment ho penso així- establir una mena de cos d’auxiliars pedagògics per al nivell no universitari, que serien els que farien les tasques més repetitives i elementals, ajudats -això sí- pels autèntics mestres, que se centrarien, sense deixar de participar en les tasques diàries a l’aula, en els aspectes més pedagògics; i sense oblidar el factor biològic: és dur dir-ho, però a partir d’una certa edat no tothom té la mateixa energia per enfrontar-se a canilles desfermades d’alumnes sense prou control patern, ja que és un fet que molts pares acaben simplement traient-se’ls de sobre i es coformen amb que estiguin emmagatzemats i no molestin. A partir d’una certa edat dels ensenyants hi hauria d’haver una rotació natural cap als llocs de direcció, coordinació, innovació pedagògica, etc. Seria més just i realista i ens estalviaria moltes situacions conflictives.
En fi, són tantes les coses que caldria canviar! El que és clar és que hem arribat a un punt de no retorn i que si no hi ha una mutació radical això aviat petarà. I el que cal, primer de tot, és fer-se càrrec de l’autèntica situació, sense eufemismes pietosos, i saber a què ens enfrontem; tant per avisar incauts com per afinar en la possible solució. Si és que encara hi som a temps, tot i que, com hem vist històricament, hi ha coses que són molt difícils de canviar.
