Hi ha una idea que costa d’admetre, especialment dins del mateix independentisme: una part significativa dels catalans té una consciència nacional feble. No es tracta només d’un problema polític o institucional, sinó d’una qüestió molt més profunda, gairebé quotidiana, que es manifesta en el dia a dia. I és precisament aquesta suma de renúncies menors la que acaba erosionant el conjunt.
Un dels exemples més evidents és l’ús de la llengua. Quants catalans canvien automàticament al castellà quan algú s’hi adreça, sense ni tan sols intentar mantenir el català? Aquest reflex, sovint inconscient, revela fins a quin punt s’ha interioritzat una jerarquia lingüística favorable al castellà i contrària al català, reflex de la nostra submissió a Castella i a la nostra manca de consciència nacional i a la nostra manca d’autoestima. No és només una qüestió de comoditat o educació: és també una manca de fermesa, una renúncia preventiva que transmet el missatge que el català és prescindible.
Aquesta feblesa també es reflecteix en els hàbits de consum. En una economia globalitzada, és cert que no sempre és fàcil prioritzar el producte de proximitat. Però el que sorprèn és la poca consciència amb què sovint es prenen aquestes decisions. Comprar productes catalans no és només una opció econòmica; és també un acte de coherència amb l’a idea de país’estima cap al nostre país i cap als catalans. Si ni tan sols en aquest àmbit es fa un mínim esforç, quin tipus de compromís col·lectiu es pot esperar?
El mateix passa amb la manera de viure el nostre país. Molts catalans coneixen millor regions espanyoles i capitals europees que no pas comarques del seu propi país. Viatjar per Catalunya, entendre’n la història, estimar-ne el paisatge i la gent, hauria de ser una prioritat natural en qualsevol comunitat amb una mínima consciència nacional. Però molt sovint no ho és. I això debilita el vincle emocional amb la idea de Catalunya com a Nació.
També hi ha una certa banalització del discurs. Es repeteixen consignes internacionalistes i globalistes buides, desconnectades de la nostra realitat nacional, es defensen causes alienes i fins i tot, en molts casos, contràries als interessos nacionals catalans. Es cau en una mena de cosmopolitisme superficial que, en el fons, serveix d’excusa per no assumir cap compromís real amb la pròpia Nació. Quin estrany mecanisme mental fa que molts independentistes, o suposats independentistes, tinguin penjada al balcó la bandera palestina i no la catalana?
Un altre símptoma és la manera com es parla de la nostra terra. Dir “França” per referir-se a la Catalunya del Nord no és una simple qüestió terminològica; és una manera d’acceptar mentalment una frontera que, des d’una perspectiva nacional catalana, és fruit d’una ocupació estrangera. El llenguatge construeix la realitat, i aquestes petites concessions acaben consolidant una visió que dóna per bones les ocupacions francesa i espanyola de Catalunya.
A tot això s’hi suma el desinterès per les tradicions. Cada cop hi ha menys gent que continuï antigues tradicions catalanes com el pessebrisme o certes tradicions locals com aplecs. Tot el que no siguin els castellers o algunes tradicions massives de certs municipis es perd. Quan es deixen de banda per passotisme, es trenca una cadena que connecta generacions. I sense aquesta continuïtat, la identitat esdevé més fràgil.
Finalment, hi ha una paradoxa especialment reveladora: el menyspreu cap al mateix concepte de nacionalisme dins de sectors que, teòricament, aspiren a la independència. Es vol un estat independent, però es rebutja la base cultural, ètnica, que el sustenta. Sense una mínima consciència nacional compartida, sense entendre que si volem un estat català és, primer de tot, perquè hi ha uns catalans, que som nosaltres i que ens hem de defensar com a poble diferenciat, qualsevol projecte polític queda en l’aire.
La conseqüència de tot plegat és clara: l’aigualiment de la nació catalana. No cal una gran ofensiva externa si, internament, la identitat es dilueix per manca de convicció. Les nacions no desapareixen només per imposició; també ho fan per desídia.
Potser el repte més urgent no és tant convèncer els altres, sinó reforçar la pròpia consciència, la pròpia catalanitat. Abans que capficar-nos a integrar milers d’estrangers, primer de tot ens hem de preocupar per evitar que tot allò que encara es conservi de catalanitat no s’escoli pel desaigüe.
La consciència nacional es proclama i, sobretot, es practica, cada dia, en decisions petites, com no parlar en castellà, exercir de catalans, penjar la bandera nacional al balcó i aprenent cada dia coses noves sobre el nostre país, sobre la nostra Història, per estimar cada vegada més la nostra Nació i tot allò que ens van llegar els nostres avantpassats.
