El primer de gener de 1927 s’estrenà la impressió simfònica La maledicció del comte Arnau, una composició per a cobla del cèlebre compositor Eduard Toldrà, composta originalment per a tres cobles i timpani. Aleshores el jove Toldrà, nascut el 1895, vivia la seva plenitud professional i creativa. Havia acabat d’estrenar la sardana lliure per a orquestra Empúries (invocació a l’Empordà), el 1926, i l’any següent, el 1928, estrenaria la seva òpera El giravolt de maig, amb llibret de Josep M. de Sagarra. Aquella dècada dels anys 20 estrenà diverses obres simfòniques i sardanes i obres per a cobla memorables, que representen el cim de la síntesi entre la sardana i la música popular catalana, d’una banda, i la música simfònica de l’altra.
Tornem a La maledicció del comte Arnau. Aquesta obra -podríem definir-la com a sardana simfònica- s’inspirava en el mite del comte Arnau i concretament en el poema que li dedicà Joan Maragall i que feia així:
“Correràs per monts i planes, per la terra que és tan gran, muntat en cavall de flames, que no se’t cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant. Te diran ànima en pena com si fossis condemnat.”
Toldrà va estrenar aquesta obra, tal com hem dit abans, el primer de gener de 1927, en plena dictadura castellanista de Primo de Rivera. Ho va fer al Palau de la Música Catalana, amb tota la solemnitat que aquesta peça simfònica mereixia. Van interpretar l’obra tres cobles: la Cobla Antiga Pep de Figueres, la Cobla Els Rossinyols de Castelló d’Empúries i la Cobla Barcelona, sota la batuta del mateix Toldrà. Les cròniques diuen que l’estrena fou un èxit espaterrant, cosa que no és gens estranya, donada l’excel·lència i la potència melòdica de l’obra. Esperonat per aquest èxit esclatant el mateix Toldrà instrumentà l’obra per a orquestra i la tornà a estrenar, ara en aquest altre format, el 4 de febrer de 1930, dirigint ell mateix l’Orquestra Pau Casals una altra vegada al Palau de la Música Catalana.
He de confessar que fins fa pocs anys no havia escoltat, almenys de forma conscient, gairebé res d’Eduard Toldrà, però un dia vaig sentir de casualitat La maledicció del comte Arnau i tot va canviar. Vaig trobar que aquella obra era magnífica, tota una joia del patrimoni musical català. I aleshores vaig començar a cercar més obres del compositor vilanoví, mitja vida del qual havia transcorregut a l’Alt Empordà, concretament a Cantallops, per haver-se casat amb una pubilla d’aquest vilatge. Sardanes, peces simfòniques, cançons per a veu i piano…
Tanmateix, La maledicció del comte Arnau, per a mi, mereixia un capítol a part. Tota l’obra d’Eduard Toldrà és una síntesi entre la música culta, la música simfònica, i les melodies d’arrel catalana, les cançons de la nostra terra, però a l’esmentada peça aquest concepte pren tota una altra dimensió. Aquesta sardana simfònica sembla que sorgeixi directament de les profunditats de la terra catalana. És una melodia tel·lúrica, mineral, que emana de l’esperit del nostre poble, que s’impregna de la sentor de la farigola i del romaní, de la flaira dels alzinars, de la xarbotadissa dels rierols de muntanya, que evoca la força indeturable de les grans tramuntanades de l’Empordà, del Cantallops que Toldrà es va fer seu.
Aquesta força descomunal de la tramuntana de Cantallops la podem sentir mentre escoltem La maledicció del comte Arnau, transformada en l’immens terrabastall que devien provocar els corsers de la cavalcada salvatge del temible i llegendari feudal ripollès, que Eduard Toldrà fa reviure en la seva obra amb un ritme trepidant que commou l’oïdor; i també podem sentir l’ímpetu furiós que devia transmetre el corn que bufava el comte en la seva ferotge i sobrenatural cavalcada muntat en el seu cavall en flames, evocada pel poeta Maragall, el qual es transforma per art de màgia en el refilet potent de la tenora.
Eduard Toldrà, en aquest peça, va saber transmetre al seu oient tot d’intenses sensacions que devien impactar en els melòmans catalans de la dècada de 1920, una època que, a desgrat del règim anticatalà de Primo de Rivera, va ser curulla d’iniciatives culturals catalaníssimes i d’accions polítiques patriòtiques, nacionalistes i independentistes. I una època en què les arts catalanes florien de creativitat, a redós de la Renaixença, del modernisme i finalment del noucentisme, una creativitat que pouava en la tradició catalana, en la Història, en la llengua, en les llegendes, en el paisatge.
La maledicció del comte Arnau és una obra filla d’un temps irrepetible, d’un temps en què catalanitat, creativitat i modernitat, a Catalunya, s’unien per posar les bases d’una Nació que en el futur hauria de ser més bella, mes culta, més rica, més catalana… i lliure.
Aquell temps és irrepetible però l’exemple d’aquesta peça musical, l’exemple de l’obra de Toldrà i l’exemple de tots els artistes i grans personatges catalans d’aquella època, amarats d’una catalanitat pregona, han de servir-nos de guia per a reconstruir aquella Catalunya rica, plena i lliure que els nacionalistes volem.
