Avui, 12 de febrer, diada de santa Eulàlia, antiga patrona del Cap i Casal, Barcelona i tota la Nació haurien de sentir un immens orgull. La bandera de santa Eulàlia és un símbol de dignitat nacional, un símbol de connexió amb els nostres ancestres, un símbol de resistència a l’opressió castellana i un jurament col·lectiu de llibertat. En cada fil d’aquesta ensenya hi batega la memòria d’un poble que, malgrat derrotes, persecucions i humiliacions, no ha renunciat mai a ser Nació. Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, és la veu clara que ens recorda que la llibertat es pren.
Quan el març de 1714 Rafael Casanova i Salvador Feliu de la Penya instaren Antoni de Villarroel a sortir a camp obert sota l’empara de la bandera de Santa Eulàlia, no ho feren per desesperació, sinó per honor. Per honor i per fidelitat a un poble i a una Fe. Igual que el conseller Pere Joan Rossell, durant la Guerra dels Segadors en plena batalla de Montjuïc contra els castellans, l’any 1641, el 1714 s’alçà l’ensenya de santa Eulàlia com a símbol de l’orgull de la nostra Nació. Era la continuïtat d’una tradició de lluita que venia de lluny i que posava la llibertat nacional per damunt de la comoditat de la submissió. Aquells homes sabien que la derrota era possible, però també que la rendició a qui ens volia esclaus era inadmissible. I així, la bandera de santa Eulàlia esdevingué escut i espasa d’un poble disposat a defensar fins al darrer alè la seva llibertat nacional.
La venjança dels castellans i del Borbó després de la caiguda de Barcelona, amb l’exigència d’entregar totes les banderes i l’enviament de les ensenyes a Madrid com a trofeus de guerra, simbolitza millor que cap discurs la voluntat d’esborrar-nos com a Nació. I encara més infame fou el retorn ordenat per Felip V per cremar-les públicament, per convertir la derrota en escarni i la humiliació en espectacle. Però ni el foc va poder consumir el que representaven: perquè les banderes poden ser cremades, però la dignitat d’un poble no. Aquella crema no va ser el final, sinó el principi d’una memòria nacional que ha travessat tres segles.
Avui, la bandera de santa Eulàlia continua interpel·lant-nos. Ens demana coherència, coratge i compromís. Ens recorda que l’independentisme, que el nacionalisme, en definitiva, el patriotisme català que defensa la nostra existència com a poble, cultura i Nació, no és una moda ni un caprici, sinó la resposta legítima d’un poble que ha patit la negació sistemàtica de la seva existència per part dels seus veïns castellans i francesos. En un moment històric de confusió i renúncies, tornar als símbols és tornar a l’essència. I tornar a l’essència és reconnectar amb els nostres avantpassats, amb la seva lluita irrenunciable per la llibertat del poble català. I l’essència de Catalunya és la catalanitat. Que la diada de santa Eulàlia sigui, doncs, un clam renovat: per la memòria, per la dignitat i per la independència. Perquè mentre aquesta bandera visqui en nosaltres, Catalunya no serà mai vençuda.
