El simple fet d’anar a comprar se’m fa feixuc. T’atenen en castellà arreu on vagis. Fa anys, molts, que m’estic adonant que la ciutat està intentant absorbir l’arribada de persones sense control. Fa molts anys que ho estic dient, i abans em deien exagerat. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Hem arribat a un col·lapse social on s’està fent mans i mànigues per intentar encarbir-hi a més gent.
Per la meva professió, entenc com funciona la ciutat, els avantatges que pot aportar viure-hi, però a la vegada els problemes que provocaran si no es té un pla ben traçat a anys vista de com gestionar el creixement. Si de per si ja és difícil dur a terme certes planificacions, imagineu-vos quan directament no es té cap pla i no es supervisa res.
És traumatitzant entrar al supermercat, Ferrocarrils, metro, en general tot el transport públic i el carrer. Et trasllades a un altre món, un que no m’agrada, ni per a mi ni per a la meva família. Envoltats de persones que no entenen la nostra llengua, que no fan l’esforç mínim per entendre-la i a sobre imposen la seva i les seves tradicions, sense respectar res de la terra que els acull i on prosperaran.
Perquè pasa això? Per què som fàcils, febles, canviem de llengua quan ens dirigim a algú al qual li notem una fesomia diferent a la nostra. I si mantenim la llengua, t’espeten que els parlis en castellà, sense avergonyir-se, imposant.
Pel que fa l’atenció al públic no és tan sols el fet de la llengua, que no et parlen en català. És la manera de fer, barroera, lenta, amb poca esma i que t’atenen com si et fessin un favor.
Mirar enrera dol, ja que els nascuts a la dècada de 1970 podem recordar com jugàvem al carrer fins ben tard, on deixàvem la porta de casa oberta i entrava el veí a fer un aperitiu sense avisar i érem tots al veïnat com una família, que uns cuidàvem dels altres i per extensió del carrer. Potser és que he estat un privilegiat i he crescut en un barri poc dens, però molt familiar, desconec com era la resta de la ciutat llavors, però ara, avui dia, això és impensable. Prou sort pots tenir que et saludi un veí, que et reconegui algú pel carrer i et pari per a parlar.
Què ha canviat? Tot. Ens han substituït, és així de simple. Hi ha qui diu que la diversitat és bona, que aporta diferents punts de vista. Voleu dir? Quan cadascú tira cap a casa seva i viu en una comunitat, edifici, carrer, barri, ciutat, com si no existissin els demés ja em podeu estar explicant molt poc a poc què aporten.
Què aporta a la nostra societat que vingui un estranger (massa sovint amb un poder adquisitiu molt alt) a Barcelona? Paguen lloguers de 3000€ sense despentinar-se i fan teletreball cotitzant al país d’origen. I això perquè? Per què els som econòmics i fàcils, els donem totes les facilitats per què vinguin a viure aquí. Sí, aquí, però al marge de la nostra societat.
Què aporta que vinguin persones amb visat d’estudiant i que quan acaben decideixen quedar-se (porque barselona es bonita y tiene de todo, hasta plasha), i els altres directament ni estudien i es posen a treballar. Per què treballen, en B, sense cotitzar, sense aportar res però xuclant del sistema. Però sabeu què és el pitjor de tot? Que, a sobre, se’ls donen ajudes.
On viuen aquestes persones? Com es poden pagar aquests lloguers que per als catalans que treballem els trobem estratosfèrics? Doncs ben simple, en habitacions. Sí, perquè com que està permès de llogar habitacions, doncs trinxem el pis, muntem més habitacions i a llogar! Del menjador en treiem dues habitacions! I els propietaris es freguen les mans. I quantes persones hi poden viure en un pis? Doncs moltes. Hi ha casos en què famíles amb dos fills dormen en una habitació, dues lliteres i apa! I com que no els importa perquè (vivo en barselona) ho tenen tot i a sobre cobren en negre, doncs ja ho tenim tot muntat.
Això els d’habitatge de l’Ajuntament ho saben però miren cap a un altre cantó perquè és molt més fàcil arribar a la feina, asseure’s, atendre a 15 persones i anar-se’n. Aneu a qualsevol oficina d’habitatge qualsevol dia i entendreu el que us estic explicant. En no haver-hi control per part de les autoritats, inspeccions, etc., el que es podria haver evitat, ara és un problema molt difícil de resoldre.
És tant senzill com creuar dades de la cèdula d’habitabilitat (que indica el nombre màxim de persones per a garantir la salubritat) i del padró (gràcies al qual aconsegueixen tots els privilegis inmerescuts). Si no encaixen aleshores cal una inspecció i si es troben en situació irregular, expulsió inmediata. Seria així de fàcil però l’Ajuntament de Barcelona no ho vol fer.
No, senyors, Barcelona i l’àrea metropolitana s’ha de buidar de gent, sobretot la que no aporta res i consumeix els nostres recursos.
És desesperant baixar a la Rambla, a la Rambla d’Islamabad que li dic jo. Aneu al Maremàgnum! Ple d’homes joves de Pakistan, en grups. No hi veus ni una sola dona, a la Rambla. Homes parats com estaquirots tot vestits de negre al llarg del passeig oferint tot tipus de droga a qualsevol hora del dia i la nit. Prostitució també, i els Mossos i la Guàrdia Urbana al costat mateix sabent a què es dediquen i no els detenen.
Entres al Metro i entres a una altra dimensió, una dimensió desconeguda per a mi. Fins i tot als Ferrocarrils, que encara es salvaven, ara ja no perquè l’invasió també ha arribat a l’interior.
Passeu per la Torrassa, l’Hospitalet. No és Catalunya i a molt estirar ni la Península Ibèrica. És una barreja de tot Centreamèrica i Sudamèrica amb Pakistan, la Índia i Filipines!
Passeges per Sarrià i veus families que no encaixen. I et preguntes com s’ho fan per pagar els lloguers. De la manera que he explicat abans. Fins i tot treballadors de Glovo. Una planta baixa de les Tres Torres, amb un lloguer de 3000 euros si n’hi vols encabir nou doncs surt a uns 300 i escaig per cap. Bé de preu. I a més comparteixen llitera, els de torn de dia i torn de nit. És així, tal com ho explico.
Ja fa temps que tots els que arriben no sumen, resten. I la festa qui la paga? Els de casa.
Hostes vingueren que de casa en tragueren.
