L’entrevista publicada ahir a Vilaweb d’Andreu Barnils al filòsof Norbert Bilbeny conté, en les respostes de l’entrevistat, una sèrie d’afirmacions gens acurades i fal·laces destinades a legitimar la transformació de la cultura catalana que tots hem conegut fins avui, fruit de la seva evolució genuïna amb les aportacions externes justes, en una altra cosa totalment diferent fruit de la globalització en què ens trobem immersos. D’altra banda, en l’entrevista també es justifica la colonització política que suposaria atorgar als estrangers residents a Catalunya els mateixos drets polítics que tenen els catalans.
En primer lloc el filòsof afirma que la “cultura catalana és feta de diverses cultures” quan això és fals. De cultura catalana només n’hi ha una, la qual prové de la romanitat passada pel sedàs del cristianisme en aquestes terres.
D’altra banda, Norbert Bilbeny afirma que “benvingut Halloween”, una festa globalitzadora que està enterrant la festa tradicional catalana de Tots Sants, amb tots els seus elements distintius. I hi afegeix que “si la societat es tanca i no evoluciona, col·lapsa”, com volent fer-nos agafar por i dient que si no acceptem aquests nous elements culturals no som prou “oberts”. Ara ja només li manca titllar-nos de xenòfobs! Ni Halloween ni romanços, senyor Bilbeny. A Catalunya ja tenim la festa de Tots Sants i no acceptem la roda de molí de la substitució cultural que ens voleu fer empassar.
El filòsof també fa esment de la síndrome d’Ulisses, la síndrome que pateix qui se’n va del seu país. Parlar només de síndrome d’Ulisses, com fa Bilbeny a Vilaweb, obviant els efectes col·laterals produïts en la població receptora revela un esbiaixament interessat i partidista gens objectiu. A banda que és evident que el que caldria promoure, si de cas, i com a mínim, és la plena integració. Les anomenades “interculturalitat” o “multiculturalitat” només serien subterfugis per a propiciar la desfiguració del que fins ara hem entès per cultura catalana. En definitiva, un experiment d’enginyeria social per a desfigurar i diluir la catalanitat, com si ja no hagués estat prou diluïda. Prou de llops amb pell de xai!
Efectivament , es parla molt, darrerament, de l’anomenada síndrome d’ Ulisses, però en canvi ningú no parla de l’altra cara de la moneda, és a dir, d’aquells que sense canviar de lloc de residència pateixen al seu voltant, i en la majoria d’aspectes de la seva existència quotidiana, les múltiples transformacions (econòmiques, urbanístiques, socials…) derivades del sistema politicoeconòmic imperant, i que els toca de rebre els efectes d’una immigració massiva, la destrucció del paisatge i dels llocs emblemàtics on han crescut i, cosa que és molt greu, la destrucció dels seus referents culturals i fins i tot idiomàtics.
No se m’ocorre una denominació millor per descriure tota aquesta patologia i els transtorns experimentats pels qui reben passivament totes les transformacions que acabo d’esmentar que la de “síndrome d’Ishi”. Ishi va ser el darrer representant de la seva tribu, els yana, que vivien al nord de Califòrnia. Aquesta síndrome hauria de ser tan digna de ser considerada com la mateixa síndrome d’Ulisses, però determinats sectors polítics i d’opinió intenten negar-la i fer veure que no existeix, al món occidental i sobretot, en el nostre cas, a Catalunya.
