Arran d’una efemèride recent que no em ve de gust precisar, el pinso ofert a l’opinió pública ha sigut, si fa no fa, que val més democràcia que dictadura.
M’ha fet ballar el cap. Sí, és clar, un sistema democràtic és probablement —en el sentit estadístic de l’adverbi— més just pel gros de la població que una dictadura. Però no cal parlar en abstracte. Els catalans tenim el país ocupat per Espanya. L’eslògan, doncs, devia fer referència al sistema polític espanyol que més ens convé. Si és així, no el subscric. Soc del parer que la democràcia espanyola no és millor que la dictadura espanyola. Ras i curt: avui Catalunya és més espanyola que fa cinquanta anys. Allò que la dictadura havia començat, ho està enllestint la democràcia. Si la democràcia espanyola no suspèn l’ocupació dels Països Catalans, és tan nefasta com la dictadura que la va precedir.
—Però posats a triar… —em podria dir algú amb una mica d’enteniment. I s’erraria. Si els espanyols fan un altre alçament gloriós d’aquells que tant els plauen, els catalans n’hauríem de quedar al marge amb neutralitat eloqüent. Perquè els espanyols demòcrates són tan enemics nostres com els espanyols feixistes.
No cal dir que tot això és igualment vàlid per la política ordinària: el PSOE, Podemos i Sumar són tan perjudicials per Catalunya com el PP i Vox. No pas més, però tampoc menys. Tots ens volen sotmetre o anihilar, només divergeixen en els mètodes. Per entendre’ns, si els Països Catalans fossin un mort de fam (la metàfora no és presa a la babalà), Vox el penjaria a plaça per fer-ne escarni, el PP el pelaria d’un tret al cap, el PSOE el tancaria per protegir-lo i s’oblidaria de donar-li menjar, Podemos i Sumar n’hi portarien de tant en tant però com més aniria menys teca i menys sovint. Totes les diligències acabarien invariablement amb la mort del mort de fam.
Sembla que els mitjans de masses catalans no ho veuen així; per això s’esforcen a promoure la democràcia espanyola i a lloar-ne les virtuts davant de l’ombra d’una possible dictadura.
Però si la democràcia espanyola és més desitjable que una dictadura espanyola com és que els Països Catalans són més espanyols avui que fa cinquanta anys? Com és que no hem revertit el bilingüisme estructural que varen impulsar el segle passat? Com és que encara no hem aturat una immigració que galopa fa més de setanta anys? Per què hem donat el dret de dir-se català i d’ésser-ne a qualsevol espanyol que s’estableixi a Catalunya?
Encara més. No hem creat una federació dels Països Catalans que promogués la nostra llengua com l’única oficial. No hem elaborat un cens català propi d’on emanessin cartes d’identitat i passaports i d’on sortissin els nostres polítics, els nostres funcionaris i els nostres jutges. No hem tancat les caixes. No hem vertebrat la Nació amb una xarxa ferroviària adequada. No hem protegit l’ensenyança catalana ni la sanitat.
—Però, Ferran —el meu amic torna a enraonar—, la constitució espanyola no ens deixa fer res d’això. —Vet aquí el problema. Desenganyeu-vos: aquí rau la nostra derrota, molt més pregona que la de 1714, perquè aleshores la Nació derrotada era viva encara en els catalans sotmesos, mentre que ara la Nació agonitza al cor d’uns fills que s’han conformat amb ésser espanyols torracollons més que no pas catalans. La derrota no rau en la constitució, sinó en el nostre acatament de la constitució. La derrota —una veritable desferra— és acceptar les regles del joc polític imposat per Espanya.
Uns governs autèntics per Catalunya, per les illes Balears i Pitiüses i pel País Valencià, en canvi, no tindrien cap mirament a saltar-se, pel bé de la Nació, la llei que subjuga llur poble. Ens pot servir d’exemple el Procés. Els polítics del moment no es varen pas arronsar davant de l’ofensiva política i judicial d’Espanya. El referèndum es va celebrar tot i ésser il·legal (segons la llei espanyola, és clar). Al capdavall, fou una entremaliadura més que no pas un torcebraç. Aquells mateixos polítics, després d’haver fet pessigolles al sistema, varen demanar perdó i ja tornen a ser al ball —no tots, n’hi ha algun que encara pica de peus ben enfadat a algun racó, tot esperant que la mare Espanya li digui que no ha passat res i li doni un bombó-. En qualsevol cas, el Primer d’Octubre ha establert un precedent. Ara només cal que algun govern liderat per homes i dones valents, sense por de perdre-ho tot —fins i tot la vida— pel bé del país, es decideixi a emular aquell exemple.
—Bona sort —em dirà el meu amic entenimentat—. Ara que governa el PSC al Principat, el PP i Vox al País Valencià i el PP a les illes, bona sort!
I té raó. Ara no podem esperar res des de dalt. Ens toca treballar a nosaltres, els de sota. Si sou empresaris, promoveu el català a la vostra empresa i financeu alguna iniciativa nacionalista. Si sou catalans, feu-vos censar com a tals. Si sou casats, tingueu fills. Si sou fadrins, cerqueu parella catalana. Si sou joves, formeu-vos militarment.
I quan tinguem sort, que també cal comptar-hi, algun líder ple de coratge aprofitarà tota aquesta embranzida per encetar un conflicte amb Espanya que acabi amb la independència dels Països Catalans —o bé amb la destrucció completa d’Espanya-.
