Catalunya va caure per les armes, però ara no s’aixeca per cansament. No per una derrota militar, sinó per una erosió constant, quotidiana, silenciosa. Any rere any, dècada rere dècada, hem anat cedint terreny en llengua, en costums, en autoestima col·lectiva, en orgull de ser catalans, de ser nacionalment catalans. I és per això que tenim la obligació moral, el deure patriòtic, de recatalanitzar Catalunya. Tornar a fer de Catalunya un país plenament, totalment català, ha de ser una tasca nacional urgent. I això només serà possible si assumim, tots plegats, que la batalla cultural per la recatalanització de Catalunya és el gran combat del nostre temps.
Recatalanitzar vol dir, en primer lloc, saber qui és català, perquè només una minoria dels habitants del Principat som catalans. També vol dir recuperar la llengua com a eina natural de cohesió, per als catalans de naixement i herència i per als estrangers que vulguin esdevenir catalans. Cal situar la nostra història nacional com a fil conductor de la nostra Renaixença. La nostra Renaixença com a poble i el nostre eixamplament nacional han de ser els nostres horitzons polítics i morals.
Durant massa temps hem volgut ser els més oberts, els més cosmopolites, i això ens ha portat a renunciar al nostre ésser. Aquest ha estat el començament del nostre declivi. Hem tolerat que el català fos tractat com una llengua optativa a casa seva. Hem fet una política de portes obertes a tothom que volgués viure a Catalunya i això ens ha omplert el país d’anticatalans. Hem acceptat que la nostra història fos silenciada o caricaturitzada. Hem mirat cap a una altra banda mentre l’espai públic es desnacionalitzava. I així, sense soroll, ens hem anat empetitint.
La recatalanització comença en els gestos més senzills. Parlar català sempre, sense demanar permís. Blindar les nostres comunitats, no deixar que es castellanitzin. Tenir molts fills catalans. Consumir cultura catalana amb orgull. Transmetre als fills qui som i d’on venim. Defensar les tradicions, les festes, la memòria nacional, militar en el nacionalisme català. Exigir que les institucions serveixin el país i no pas el destrueixin. Cada català, en la mesura del que pugui, té una trinxera: a l’escola, al lloc de treball, al carrer, a les xarxes, a l’associacionisme, a la cultura popular.
Aquesta batalla no la guanyarem en quatre dies. No seran pas flors i violes. Serà una batalla llarga, que requerirà tenacitat, i sovint serà ingrata. No aconseguirem titulars ràpids ni victòries espectaculars. Però és la que ha sostingut totes les nacions que han sobreviscut a la pressió uniformitzadora dels grans estats i avui del globalisme. Els pobles no desapareixen per decret, desapareixen quan deixen de creure en si mateixos. Desapareixen quan perden l’orgull i les ganes d’existir com a nacions. Desapareixen quan els seus membres, com a conseqüència d’aquesta manca de nacionalisme, no tenen fills.
Recatalanitzar Catalunya és reconstruir l’ànima col·lectiva. És reconnectar el país amb la seva continuïtat històrica, de la Catalunya comtal i de Jaume I a l’era contemporània. És assumir que la llibertat política només pot descansar sobre una base cultural sòlida. Sense nació conscient no hi ha futur lliure. Sense una cultura forta i dura com l’acer no hi ha un eixamplament de la nació.
No esperem que ho facin altres, perquè si no els altres ho faran en contra nostra. Ho hem de fer nosaltres, amb perseverança, amb orgull i amb amor pel país. I sempre deixant clar que Catalunya és dels catalans.
Catalunya ha estat, és i pot tornar a ser una gran Nació. Però això exigeix compromís. Exigeix coratge. Exigeix constància. Avui, com tantes altres vegades en la nostra història, la pàtria ens crida. I la resposta només pot ser una: recatalanitzar Catalunya, fer batalla cultural i reconstruir la Nació.
