A veure, jo no em considero creient, però sí de cultura cristiana, i, concretament, quan vaig a una església, sobretot si és un monument històric i amb fondes arrels, m’hi reconec i m’hi identifico, especialment si les cerimònies que s’hi fan són en la nostra llengua. Per això resulta tan xocant i pertorbador observar com diferents temples -especialment a la ciutat de Barcelona- se’ls han apropiats comunitats foranes, que en lloc d’adaptar-se, han imposat llengua i maneres no catalanes, fent honor a l’apel·lació de “contracomunitats” amb què alguns les defineixen.
És més, la seva visió de la religió cristiana -tant la pròpiament catòlica com la de distintes sectes evangèliques- xoca amb la nostra i apareix com una cosa estranya i sense arrelament, tan distant culturalment com el mateix islamisme. Amb la diferència, però, que l’Islam no s’apropia dels nostres temples ni hi imposa una llengua estranya. Ells tenen les seves mesquites i no interfereixen. I igual passa amb la llengua, no intenten substituir la nostra i imposar-nos la seva, cosa que sí fan altres comunitats que tenen la mateixa llengua que l’Estat que ens oprimeix.
Per tant, igual de problemàtics poden arribar a ser els dos tipus de temples, encara que amb casuístiques diferents; les esglésies, si són apropiades per comunitats foranes, i les mesquites, si estan sota la influència d’imams integristes. Les coses són més complexes del que semblen a primer cop d’ull.
