Crit

Aquest article és d’accés lliure.

Crit

Ens cal un nacionalisme català no dogmàtic, que no es casi amb ningú

Hauríem de fer un esforç per filar més  prim i no generalitzar, especialment en el camp de les opcions polítiques. Ja és un tòpic allò de dir que el partit nacionalsocialista alemany no tenia res a veure amb el socialisme, tot i incorporar aquest mot en la seva denominació. Igualment el Partit Popular espanyol no […]

Hauríem de fer un esforç per filar més  prim i no generalitzar, especialment en el camp de les opcions polítiques. Ja és un tòpic allò de dir que el partit nacionalsocialista alemany no tenia res a veure amb el socialisme, tot i incorporar aquest mot en la seva denominació. Igualment el Partit Popular espanyol no té res de popular i defensa els privilegis de les elits econòmiques. I així fins a l’infinit i si descendim més concretament al camp de les reivindicacions i realitats nacionals passa tres quarts del mateix.

Seria molt lamentable caure en el parany de confondre nacionalisme amb reaccionarisme, i identificar els defensors de les identitats nacionals com a indesitjables; sense anar més lluny els vietnamites apel·laven al patriotisme i a la defensa del seu país en la seva lluita contra l’imperialisme americà, i el mateix Stalin no va tenir cap dubte a recórrer al nacionalisme rus per a mobilitzar les masses contra l’invasor alemany.

Dit això i centrant-nos en l’àmbit europeu resulta  evident que no tots els que es reclamen patriotes o defensors de la seva nació estan tallats pel mateix patró. I aquí tampoc no hi ha una distinció clara entre els que es reclamen de dreta o d’esquerra. Entre un Mitterrand i un De Gaulle no hi havia diferències en l’aspecte nacional, i actualment entre un Macron i una Le Pen  tampoc -recordem com fa poc  Macron va negar la unitat dels diferents idiomes nacionals parlats a l’Estat francès-. Per tant, molt de compte a l’hora d’associar la defensa dels drets nacionals dels diversos pobles europeus, tal com ens volen fer creure els polítics de l’establishment, amb el reaccionarisme i, com diuen ells, amb l’”extrema dreta”. Seria d’un simplisme senzillament inacceptable, sobretot si considerem tots els assumptes de corrupció en els més diversos àmbits relacionats amb els qui  fins ara han remenat les cireres

Com hem esmentat abans cal filar prim i separar el gra de la palla, ja que no tot és el mateix. Primer de tot caldria separar la realitat política dels vells i grans estats jacobins decimonònics, de la resta, on hi hauria petis o mitjans països predominantment uninacionals. I tots conjuntament  diferenciats de les anomenades nacions sense estat, diluïdes i difuminades dins les fronteres d’estats aliens.

Resulta evident que tant un Abascal, com una Le Pen o una Meloni defensen un nacionalisme intern agressiu i  imperialista vers les nacions no dominants  dins els seus límits  estatals, i per això mateix, des de la perspectiva dels qui pertanyem a una nació sense estat, haurien de ser rebutjables des de posicions inequívocament nacionalistes catalanes, tant conservadores com situades més a l’esquerra. No podem caure en confusions barroeres. Recordem com Meloni no renega de l’herència de Mussolini qui, per exemple, no va tenir cap recança a l’hora de prohibir làpides en francès o alemany a la Vall d’Aosta i al Tirol del Sud respectivament, o com el batlle de Perpinyà per Rassemblement s’ha mostrat clarament hostil a la catalanitat, fins i tot fent retirar la senyera. Quant a d’altres països podríem dir que els nous líders emergents se situen en una situació intermèdia afavorida per  no tenir minories; no és el cas, però, de l’eslovac Robert Fico -oficialment socialdemòcrata i de facto  nacionalista prorús-, que no sembla que hagi de canviar la tradicional política dels seus antecessors d’assimiliació de la minoria hongaresa..

Pel que fa  a les nacions sense estat aquestes, per se, representen una realitat  peculiar i ben variada. Per exemple tenim els partits flamencs,  que únicament defensen el seu territori, sense fer imperialisme, tant els d’esquerres o de centre com els de dretes, i per tant no tenen res a veure amb el que representen els líders esmentats abans. Per tant, aquesta mateixa distinció s’hauria de fer pel que fa a les forces nacionalistes  catalanes, siguin del color polític que siguin. Per la nostra mateixa situació, encara que volguessin, no són equiparables en absolut a allò que ara s’anomena “extrema dreta”, les condicions objectives no son les mateixes. Per ser d’extrema dreta amb tots els ets i uts cal tenir un Estat al darrera, i si és amb una llarga tradició imperialista i colonialista millor. A ningú se li acudiria, posem per cas, titllar d’extrema dreta un poble amerindi americà, per molt que ho intentés, mai no ho podrien ser. Per tant, delimitem les realitats, no tallem tothom pel mateix patró i no ens identifiquem amb qui no ens convé. No ens casem amb ningú i mirem només pels nostres interessos, més enllà d’ideologies.

Temes:

BUTLLETÍ SETMANAL

La setmana d’Estat.

Una lectura reposada de les històries que han marcat la setmana i del que vindrà.

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com