Davant la manca de valors i el materialisme i l’hedonisme més desenfrenats, el concepte de fidelitat s’erigeix com el nou baluard de la civilització i l’humanisme. En contrast amb el “fer servir i llençar” dominant actualment, la fidelitat brilla amb llum pròpia i constitueix cada cop més un port segur on aferrar-se. Només cal veure’n la definició: «fermesa i constància en els afectes, idees i obligacions i en el compliment dels compromisos». És a dir, una virtut pròpia de gent de paraula que posa en primer lloc els seus lligams i, de retruc, la seva dignitat. Lligams amb persones concretes, col·lectius o països, que únicament poden allotjar-se en cors purs i generosos, sense bri de mesquindat ni egoisme. D’aquí la superioritat innata de les persones que exerceixen la fidelitat. Una virtut que, malauradament, cada cop escasseja més.
Som en una època on impera tot el que és efímer -relacions, feines, domicilis-. En aquest context mantenir-se fidel esdevé un acte gairebé revolucionari davant la banalitat contemporània, desarreladora i despersonalitzadora que ens va minant inconscientment sense adornar-nos-en. I els que mouen els fils ens volen fer creure que no cedir i anar en una altra direcció és rigidesa o manca d’adaptació, pero no. No hi té res a veure. Comporta la capacitat de transcendir l’impuls immediat per construir alguna cosa sòlida en el temps. La fidelitat no nega que les persones canviïn, sinó que afirma que alguns compromisos valen més que els canvis superficials. Nomes cal pensar en una parella de llarga durada. No és que no hi hagi moments crítics, sinó que la convicció que l’altra persona no és un producte de consum és el que impera. És una elecció que es renova i es referma cada dia i cada instant. En aquest cas la fidelitat no és ingenuïtat, sinó maduresa emocional.
Però la fidelitat no es limita al terreny afectiu. També és fidelitat a les idees. En un món on molta gent canvia d’opinió segons bufi el vent de les xarxes socials o la conveniència política, mantenir-se coherent amb uns principis fonamentals és un signe de caràcter. No es tracta de ser inflexible, sinó de no vendre’s per no-res. Un exemple clàssic el tenim en Sòcrates, que va triar la mort abans que renunciar a les seves conviccions. O, contemporàniament, en aquells que durant dictadures i períodes d’opressió van mantenir la lleialtat als seus compatriotes, la seva llengua o la seva terra, tot i el possible cost personal a pagar.
La crisi de la fidelitat no és només individual, és també col·lectiva. Cada cop més veiem polítics que canvien de bàndol i d’idees amb l’únic afany de mantenir-se al poder, empresaris que es desentenen dels treballadors i institucions que renuncien als seus valors fundacionals. El resultat és una societat líquida, com deia Zygmunt Bauman, sense lligams forts i permanents, sense confiança, sense memòria.
En la modernitat líquida els lligams es dissolen. La nació, per exemple, es converteix en una identitat més entre moltes, fàcil de combinar o d’abandonar segons convingui. I el compromís polític o cultural es torna fràgil. El que mana és l’individualisme exacerbat per damunt de tot, el qual acaba desembocant en un estat d’ansietat permanent derivat d’aquesta ràpida caducitat de les relacions. I desemboca també en manca de solidaritat i d’un veritable projecte col·lectiu, atès que els ciutadans esdevenen una mena de protozous desorientats, amb moviments erràtics en un brou que els manté flotant en un estat d’indefinició permanent.
Bauman, però, no és nostàlgic. Reconeix que la modernitat sòlida també era opressiva (tradició rígida, autoritarisme, hipereglamentació…). Tot i que creu que la liquidesa ha anat massa lluny i ha generat una societat d’individus aïllats i fràgil. Bauman ens suscita una gran qüestió: com mantenir lligams i fidelitats sòlides sense caure en un autoritarisme o dogmatisme més propi d’altres moments històrics?
Aquest és el gran i paradoxal interrogant. Mai no havíem tingut tantes eines per connectar-nos i, alhora, mai no havíem estat tan sols, aïllats i desconfiats els uns dels altres, perquè la infidelitat sistemàtica genera desconfiança crònica. Si res ni ningú és fiable l’única estratègia racional esdevé inevitablement el cinisme. La fidelitat, en canvi, genera seguretat emocional, permet projectes i fa possible l’existència d’una veritable comunitat. Caldria, doncs, ensenyar als joves que el compromís no és cap cadena o opressió, sinó una elecció lliure i noble per realitzar-se.
La fidelitat no és fàcil. Exigeix sacrifici, paciència i, de vegades, dolor. Però precisament per això és valuosa. En un món que premia l’instant, la fidelitat és l’única que ens connecta amb el que realment dura: les persones que estimem, una terra i una comunitat determinada, unes creences, i uns anhels personals. Al final, potser, la gran rebel·lió del segle XXI no serà ni tecnològica ni política, sinó d’ordre ètic, tornar a posar el compromís i la fidelitat en el lloc central en comptes de la banalitat i el consumisme efímer i buit sense actualment imperants.
