Cada vegada que es parla d’immigració o d’oposar-se al radicalisme islàmic a Catalunya, hi ha una reacció immediata i gairebé automàtica de Junts, ERC i la CUP: brandar el fantasma de la “islamofòbia”. Segons aquests partits, la nostra societat viu immersa en un clima de discriminació constant contra els musulmans, i caldria, diuen, redoblar esforços per combatre aquest suposat odi.
Tanmateix, quan rasquem una mica darrere d’aquest discurs, la realitat és ben diferent. Les queixes recurrents de “islamofòbia” són, de fet, un mecanisme per desautoritzar qualsevol crítica a l’expansió social, cultural i religiosa de l’islam a Occident. I aquí és on rau el problema: l’etiqueta “islamòfob” s’ha convertit en una arma per silenciar els que s’oposen a la islamització de Catalunya, una altra forma de desnaturalitzar, de descatalanitzar, més enllà de la castellanització, el nostre país.
L’expansió de l’islam sota el paraigua progressista
És sorprenent observar com uns partits que, en teoria, haurien de defensar la cultura catalana, la llengua i els valors europeus, han decidit aixoplugar-se sota un discurs islamòfil. La CUP, per exemple, ha fet bandera de la defensa dels oratoris islàmics i dels col·lectius islamistes, mentre no mostra cap entusiasme per preservar les esglésies del nostre patrimoni, ni per combatre la persecució religiosa que pateixen els cristians en països musulmans.
ERC, amb la seva obsessió per agradar a tots els col·lectius “oprimits”, ha acabat convertint el multiculturalisme en un dogma. I Junts, que en teoria volia representar una centralitat catalanista, ha anat cedint també a aquest relat per por de ser titllat de conservador o, pitjor encara, de “xenòfob”. El resultat és que l’independentisme autonomista, el processisme, ha esdevingut un actor més en la normalització de la presència creixent de l’islam com a força social a Catalunya. Només Aliança Catalana s’oposa amb fermesa a aquesta nova forma de descatalanització de la nostra Nació.
Mentrestant, barris sencers com El Raval o Salt experimenten una transformació cultural accelerada. I quan els veïns expressen preocupació per la pèrdua de convivència, per la pressió de determinats costums o per la falta d’integració, ràpidament se’ls acusa de racistes. Aquí és on es veu clar que el discurs oficial no vol escoltar la realitat, sinó tapar-la amb moralina.
Palestina com a mirall fictici
Aquest biaix ideològic es veu encara més clar quan mirem cap a l’exterior. Per Junts, ERC i CUP, Palestina s’ha convertit en un símbol gairebé sagrat. L’independentisme projecta en la causa palestina el seu propi relat de poble oprimit, i això explica el fervor amb què defensen Gaza i condemnen Israel a cada ocasió.
Però aquest paral·lelisme és fals i profundament injust. La situació a Orient Mitjà és complexa, i reduir-la a un esquema de “bons i dolents” és un exercici d’irresponsabilitat política. Israel és una democràcia que, amb totes les seves mancances, garanteix drets civils que serien impensables a Gaza sota el règim de Hamàs. Les dones poden votar, les minories religioses tenen representació i hi ha llibertat d’expressió. Res d’això no existeix en la Palestina governada per un islamisme radical que promou la violència i la submissió.
No obstant això, els partits independentistes prefereixen tancar els ulls i repetir el mantra: “Palestina resistent, Israel opressor”. Així, blanquegen Hamàs i invisibilitzen la persecució sistemàtica que viuen minories religioses i dissidents polítics en el món islàmic. Més encara: aquestes mateixes forces polítiques són incapaces de denunciar amb la mateixa contundència els règims autoritaris islàmics que empresonen, torturen o condemnen a mort persones pel sol fet de ser dones lliures o homosexuals.
Una contradicció flagrant
La contradicció és flagrant: com poden partits que diuen defensar la identitat catalana agenollar-se davant d’una ideologia religiosa que, allà on s’imposa, no deixa espai per a cap altra identitat, i encara menys per a la identitat autòctona? Quin sentit té exigir respecte per la llengua i la cultura catalanes, si al mateix temps es defensa acríticament l’expansió d’una religió que no reconeix ni la llibertat individual ni la diversitat?
El resultat és que, amb aquest discurs islamòfil, Junts, ERC i CUP estan contribuint a desarmar culturalment la societat catalana. No només renuncien a defensar els valors catalans, occidentals i democràtics que ens defineixen, sinó que posen al mateix nivell la nostra tradició de llibertat i igualtat amb sistemes de pensament que són, objectivament, repressius, a més de forasters.
Una esquerra cega i un poble confús
El gran error d’aquestes forces és pensar que aquesta actitud els farà guanyar suports socials. En realitat, cada vegada més catalans se senten desemparats. Veuen com els seus barris canvien, com es multipliquen les tensions culturals i de seguretat i com, quan expressen qualsevol dubte o malestar, els titllen de “feixistes”. Aquesta esquerda entre el discurs oficial i la realitat viscuda és cada cop més profunda, i és aquí on s’està gestant un malestar que pot esclatar de forma abrupta.
L’esquerra presumptament independentista, encegada per un progressisme mal entès, ha acabat convertint la defensa acrítica de l’islam i de Palestina en un dels seus senyals d’identitat, en detriment de la defensa de Catalunya, dels seus valors, dels seus símbols, de la seva cultura. Però això no només és un error ideològic: és un error estratègic monumental. Allunya una part creixent de la societat catalana, erosiona la credibilitat d’aquests partits i, sobretot, posa en risc la cohesió del nostre país.
Conclusió
Catalunya necessita partits que defensin amb fermesa la nostra identitat, la nostra cultura i els valors que ens han fet créixer com a societat: llibertat, pluralisme i democràcia. El relat victimista i islamòfil de Junts, ERC i CUP no ens porta en aquesta direcció, sinó cap a una fractura profunda i cap a la submissió cultural.
Ja n’hi ha prou d’amagar-se darrere de l’espantall de la “islamofòbia”. Ja n’hi ha prou d’idealitzar Palestina mentre es demonitza Israel. És hora que els partits que aspiren a governar Catalunya deixin de fer seguidisme d’una agenda ideològica que no ens representa i que posin, d’una vegada per totes, la Nació catalana al centre.
