Un dels arguments que ens va portar a votar en contra del pressupost del 2026 a Manresa va ser clar i, sobretot, fonamentat: les polítiques basades en el subsidi cronifiquen la pobresa. Quan els governs destinen cada vegada més recursos a sostenir la dependència en comptes de reduir-la, el que fan és construir —conscientment— un ecosistema institucional que actua com un aparell assistencialista d’ONG.
Aquest model, que anteposa la distribució directa del «peix» a la capacitació de la «canya de pescar» (l’autonomia productiva), reflecteix la perversió contemporània del concepte de socialdemocràcia. Aquesta, inicialment dissenyada per ser una xarxa de seguretat i un motor d’igualtat d’oportunitats, ha derivat en un estat del benestar disfuncional, on la provisió de subsidis s’ha convertit en una eina de gestió de la misèria més que no pas d’emancipació. Aquesta dependència s’alimenta dels impostos, exigint una càrrega creixent sobre la classe productiva, aquells contribuents que, amb el seu esforç i iniciativa, generen l’activitat econòmica que sustenta l’Estat. Aquesta dinàmica fiscal, que progressivament penalitza l’esforç i la creació de valor, és fonamental per mantenir un aparell redistributiu que, en lloc d’emancipar, perpetua la necessitat de rebre assistència.
Aquest esquema no només empobreix les famílies, sinó que esdevé un factor d’esgotament de la capacitat transformadora de l’administració. En lloc de ser un motor d’oportunitats, els Governs l’utilitzen com un amortidor social per mantenir l’statu quo (si el govern paga, jo el voto). Una administració que es dedica a alleujar els símptomes de la pobresa en lloc de combatre les causes estructurals que la generen és, en el fons, una administració que ha renunciat a la seva finalitat principal.
Els representants nacionalistes tenim el deure no d’engruixir aquest model de dependència, sinó d’alliberar-lo. Hem de facilitar l’autonomia, la prosperitat i la creació de riquesa per als catalans. Per això plantegem una pregunta que sembla òbvia —segurament per això és tan incòmoda—: per què no dedicar una part significativa del pressupost directament a generar riquesa perquè les famílies deixin de dependre de l’administració? Com més poder adquisitiu tinguin les famílies manresanes i catalanes, menys dependència hi haurà de l’administració i més alliberada estarà l’administració local, o qualsevol altra, per fer polítiques dirigides al benestar comú. Aquesta és l’alfabetització econòmica més bàsica i, no obstant això, és la que la política convençuda del subsidi sempre s’entesta a ignorar.
La dinàmica migratòria i l’estructura salarial
I aquí és on el debat migratori esdevé rellevant. Sovint se sent allò, tant per l’esquerra més woke com per la patronal més desarrelada, que “vénen a fer la feina que nosaltres no volem fer”. Però aquesta afirmació, repetida com un mantra, no resisteix cap contrast empíric: fa quinze anys aquesta feina la fèiem nosaltres. El problema no és la feina; és el salari. El que ha transformat el mercat laboral no és cap mutació cultural, sinó l’arribada continuada de nous treballadors disposats a acceptar salaris inferiors, fet que altera l’equilibri salarial del país i pressiona a la baixa les condicions laborals.
La literatura econòmica identifica clarament aquest fenomen com un labour supply shock: un excés d’oferta de mà d’obra en sectors de baixa productivitat que provoca una doble dinàmica:
- Per una banda, provoca la contenció salarial estructural i l’esgotament de la classe mitjana: Aquest augment de l’oferta laboral exerceix una pressió constant a la baixa sobre els salaris, afectant tant els treballadors estrangers com els autòctons. Aquesta contenció salarial, combinada amb una inflació creixent, provoca un marge d’estalvi familiar molt estret o, fins i tot, negatiu. Aquesta compressió de la renda real crea un cercle viciós. L’administració necessita recaptar més de la mateixa classe treballadora per mantenir el creixent volum de beneficiaris, arrossegant a la baixa els salaris i la qualitat de vida de la població ja existent cap al nivell d’aquells que s’incorporen amb menors expectatives.
Això configura un igualitarisme a la baixa, un procés que redueix les diferències socials no a través de l’elevació de les rendes inferiors, sinó per la precarització de les rendes mitjanes i baixes. Aquesta estructura interessa a una elit amb tints marxistes, perquè permet mantenir un discurs de lluita de classes i dependència estatal.
- I per l’altra, causa la proliferació artificial de feines precàries: Aquest xoc d’oferta impulsa la creació artificial de nous llocs de treball que només existeixen gràcies a la disponibilitat d’una força laboral barata. És a dir: no és que “calgui crear més feines”. És que hi ha sectors que només subsisteixen perquè disposen d’una oferta laboral gairebé infinita a baix cost, generant feines de molt baixa qualificació i qualitat que, sense aquest fenomen, no serien viables. Això ens condemna a un model econòmic basat en el volum, no en el valor.
La inconsciència demogràfica, cultural i ambiental
Pel que fa al discurs de l’esquerra, la contradicció és gairebé literària: d’una banda proclamen la necessitat de “desaccelerar l’economia”, de reduir el consum i caminar cap a un model sostenible; però de l’altra, defensen una política de fronteres obertes i abracen el seu somni de “la Catalunya dels 10 milions”. Volen créixer demogràficament mentre prediquen el decreixement econòmic en volum.
Aquesta dinàmica posa sota una pressió insostenible els recursos essencials i la continuïtat cultural. Catalunya és un país amb recursos hídrics i energètics escassos, i el creixement demogràfic abrupte en tensa la viabilitat. Però l’efecte és doble: no només s’esgoten els recursos naturals, sinó que es debilita el teixit social i la continuïtat cultural de la nació. Pensar que el creixement demogràfic que volen i esperen és completament compatible amb la sostenibilitat és una fal·làcia que, a llarg termini, suposa l’extinció de Catalunya a nivell cultural i de recursos naturals. Això no és ecologisme: és una inconsciència demogràfica i etnocida.
Aquest model que proposen no és innocent. Quan la classe mitjana catalana —i bona part de la castellana assentada al país— va prosperar, va adquirir una segona residència, va millorar el seu nivell educatiu i va assolir estabilitat vital, el discurs de la lluita de classes va perdre adhesió. La prosperitat sempre és l’antídot més efectiu contra el victimisme polític. I davant d’això, alguns projectes polítics van necessitar crear una nova classe oprimida que mantingués viu el seu relat.
I aquí la immigració massiva esdevé una eina. No per humanitarisme, com volen fer veure, sinó per funcionalitat política. Una base laboral del tercer món, sempre substituïble, sense arrelament i amb poca capacitat negociadora. La perversió és evident: qui qüestiona aquest model és etiquetat de racista, mentre que els qui el promouen utilitzen aquesta mà d’obra en condicions que, si les apliqués qualsevol empresa fa trenta anys, els mateixos crítics les definirien com explotació. Però com ells diuen, venen a fer les feines que ells no farien. Aquesta és la veritable contradicció moral.
Presenten aquesta estratègia com un gest de bonhomia col·lectiva, però el que configura és un model de creixement dependent, de salaris baixos, productivitat estancada i una rotació demogràfica tan intensa que impedeix consolidar una comunitat nacional cohesionada. A més, converteixen aquesta nova base demogràfica en la justificació política d’un projecte ideològic: més població per legitimar un relat, no per reforçar un país.
Manresa: l’exemple d’un creixement trampós
La realitat internacional els contradiu. Els països amb creixement vegetatiu baix, o fins i tot lleugerament negatiu, són precisament els que més creixen en PIB per càpita i en salaris reals. Polònia n’és un exemple il·lustratiu: sense una inflació demogràfica artificial, l’economia s’ha vist obligada a invertir en productivitat, tecnologia i capital. Quan no es pot competir abaratint salaris, es competeix millorant la qualitat. I això fa pujar sous, estalvi i prosperitat.
Catalunya no necessita més població per sostenir feines precàries: necessita més productivitat per crear feines dignes.
No és un problema de quantitat: és un problema de qualitat.
I és precisament en aquest context que el creixement del PIB esdevé trampós. El PIB puja, sí, però és creixement extensiu, no pas intensiu. S’afegeix mà d’obra, no pas valor. Els salaris s’estanquen, els preus pugen i la renda per càpita retrocedeix. Manresa n’és un exemple paradigmàtic: malgrat l’augment del volum econòmic, la renda neta per persona de Manresa s’allunya cada vegada més de la mitjana de les ciutats grans catalanes. Això es deu al creixement abrupte d’aquesta massa laboral estrangera, que fa créixer el volum agregat, però converteix la ciutat en un dels llocs del país on més s’empobreix la classe mitjana autòctona. Hi ha qui fa bandera del “PIB creixent”, però un PIB que no es tradueix en prosperitat real no és progrés: és precarització.
Aquest camí està provocant l’inici del col·lapse de l’estat del benestar i està condemnant una generació a viure molt pitjor que els seus progenitors. No pas per manca de talent, sinó per un sistema que ha renunciat a protegir els seus actius i valors.
La raó final del nostre No als pressupostos
I, en última instància, cal dir-ho amb claredat: la pinça entre el neoliberalisme globalista i l’esquerra que ha abdicat del seu projecte social primigeni està promovent una estrangerització que perjudica la cohesió nacional i empobreix els catalans.
És aquest context el que permet justificar impostos profundament lesius com l’impost sobre el patrimoni o el de successions: tributs que penalitzen els catalans arrelats —aquells que han construït i mantingut el patrimoni del país amb el seu esforç— per tal de finançar un model que no redueix desigualtats, sinó que les perpetua i, fins i tot, les necessita.
Aquesta dinàmica de compressió salarial i fiscal ha sorgit no com un fenomen espontani, sinó com l’esforç concertat d’una elit desarrelada. D’una banda, la patronal de l’IBEX 35 o empresaris amb visió merament extractiva es beneficien directament d’abaratir un cost important de producció (la mà d’obra) per maximitzar el seu marge de benefici a curt termini. De l’altra, la progressia hi guanya alimentant el càrtel del seu propi sector (la gestió del clientelisme i els subsidis), justificant ideològicament la seva existència amb el relat de la lluita de classes i la necessitat d’un aparell estatal gegantí. Aquesta convergència d’interessos entre el capitalisme més cru i la retòrica d’esquerres és la veritable traïció a la nostra classe mitjana. Aquesta classe ha estat l’autora de l’esforç de generacions de catalans que han creat riquesa, ja sigui de forma més humil o amb més magnitud, i ara pateix les conseqüències d’un model que beneficia els estaments de poder.
Aquesta és la raó de fons per la qual vam votar en contra dels pressupostos: Catalunya no pot acceptar ser un territori de mà d’obra barata. Cal un model social que ajudi i doni una empenta a aquells que no poden participar de la mateixa manera en l’economia productiva, però que, alhora, premiï aquells que han aportat i aporten a la nostra economia durant anys.
Els pressupostos marquen la direcció dels Governs. Cal un canvi de rumb per a la Nació.
Els recursos són limitats i Catalunya no és una terra infinita. La Nació Catalana ha de ser un país de talent, d’arrelament, de productivitat i de prosperitat compartida. Les polítiques socials no han de suportar les externalitats del interessos dels estaments burocràtics o els marges d’una patronal sense consciència, sinó els interessos del catalans, dels de qui volen aportar a la nostra riquesa i participar a la nostra comunitat nacional de forma activa.
