Camino -res a veure amb el llibre d’Escrivà de Balaguer- és un llibre que va arribar a les meves mans de manera fortuïta, quan em trobava remenant uns prestatges a la casa que tinc llogada en un petit poble rural situat entre el Baix Penedès i l’Alt Camp. Segons que sembla havia estat utilitzat a l’escola per l’actual propietari quan era infant i vivia en aquest mateix immoble amb la seva família. Encara es pot observar a l’angle superior dret del primer full, escrit acuradament amb ploma, el seu nom i cognom amb la següent datació: «noviembre 1953«.
Aquest llibret -d’exaltació nacional franquista, per a entendre’ns- no desdiu gens del mobiliari d’aquesta casa d’antics pagesos mínimament benestants, el qual ha romàs ancorat en el temps i es manté igual, no ja com en els anys cinquanta, sinó com a inicis del segle XX: mobles amb alguna decoració de marqueteria, utensilis antics, tant destinats a les feines del camp com a ús domèstic -per exemple, un bressol de fusta desat a les golfes, per on devien haver passat diverses generacions-, i mil i un detalls i reminiscències d’èpoques passades, de gots de vidre gruixut i càntirs a catecismes preconciliars, passant per una bandera espanyola, que sens dubte es devia penjar per Corpus i per la festa major. La sensació d’antigor encara es fa més accentuada si hi afegim la lectura de l’esmentat manual, que ens retrotreu a aquella fosca, dura i llarga postguerra, tan ben reflectida per Jaume Cabré i Emili Teixidor, respectivament, a Les veus del Pamano i Pa negre.
Hi ha moltes cases així per la nostra geografia, testimoniatges muts -petits museus, gosaríem dir- de les vicissituds d’un poble que ha patit paus més dures que guerres, es a dir, llargs períodes de dependència de poders i valors aliens, i sotmès a una opressió i a un menyspreu constants que ens han marcat negativament, de manera indeleble. Sovint amb una actitud genuflexa i poruga davant tots els àmbits de la vida que ha impregnat la nostra societat per tots els porus i ens ha arribat a semblar com la més natural; fins al punt que hem interioritzar tant la renúncia i l’adopció de símbols i marcs aliens que ja no és necessària cap opressió. Com malauradament va constatar Rovira i Virgili, «l’espectacle d’un poble ajupit es molt més trist que el d’un poble oprimit».
