Un dels fenòmens polítics que ens ha llegat la contemporaneïtat líquida catalana és el del partit Alhora. L’altre partit teòricament antisistema que nasqué a Catalunya -i que també acabà en fracàs- Ciutadans, va tenir almenys el seu moment de glòria, tant al Principat com a Madrid. No crec, però, que sigui el cas del partit de l’intel·lectual Jordi Graupera, almenys si no canvia de rumb.
Un partit que neix com una alternativa més seriosa a l’independentisme folklorista i endòfob de Junts i ERC ha tingut com a objectiu a batre, des del minut 0, a un altre partit independentista antisistema, llavors encara extraparlamentari: Aliança Catalana.
Les eleccions al Parlament del passat 2024 van posar de manifest de quin costat estava el suport popular a l’independentisme emprenyat i Graupera tan sols va treure un meritori 0,44%, si no fos perquè Graupera teòricament ja era un vell conegut dels mitjans. Atribuït el fracàs a les presses amb què es va organitzar, amb una encara europarlamentària de Junts a les llistes, l’excap de llista de Primàries Barcelona no es va donar per vençut. La seva causa s’ho valia i, com a Don Quixot de la política catalana, de seguida tornà a la càrrega.
Tornant a la seva batalla grotesca, el primer argument, estrambòtic, que empren les flamants ments pensants d’Alhora per oposar-se al partit de la batllessa de Ripoll és dir que la seva estratègia és equivocada i contraproduent per a l’independentisme. Efectivament: un partit, Aliança, que nascut amb la pandèmia d’una escissió del FNC ha aconseguit sacsejar el panorama polític català i amb dos diputats ja està obligant a posicionar-se a cada cop més polítics i batlles -fins ara amordassats- en temes tabús i neuràlgics com la llengua i la immigració, per Alhora això és contraproduent. Com si no haguessin fet prou mal els partits que fins ara han monopolitzat l’independentisme, i les noves forces alternatives a l’estultícia imperant no meresquessin una oportunitat.
Pels acòlits de Graupera, faltats de generositat i alçada de mires, les diferències de matís sobre problemes que ja són neuràlgics de la Nació catalana esdevenen punts insalvables, no sigui dit que puguin ser titllats, ells mateixos també, d’ultradreta. Aquest voler quedar bé, aquesta covardia que no els permet dir les coses pel seu nom o que els fa dir-les amb mil subterfugis, no només els impedeix d’emergir de la residualitat política, sinó que incideix en l’estigmatització que el «sistema» fa de les idees i el partit de n’Orriols. Que tanta insistència no sigui, doncs, per algun motiu que se’ns escapa.
I és que, que a hores d’ara encara pugui quedar algú que no vegi que l’ús social de la llengua catalana i el suport a l’independentisme van lligats, i que la immigració desbocada (que no permet la seva integració) esdevé un fre a la independència si aquesta la basem només en el numero de vots (el suport a la independència ja baixa fins al 40%) només s’explica per la rentada de cervell que els partits del sistema i els seus mitjans efectuen sobre el personal. Però per sort cada vegada són menys els catalans que es deixen rentar el cervell. I parlo de suport a la independència en vots, malgrat que, a diferència del relat sobiranista majoritari, sóc dels qui pensa que la independència va de resistència cultural, voluntat d’ésser i legitimació històrica molt més que no pas democràtica.
Que més partits vulguin aparèixer com una alternativa al sistema, benvinguts siguin. Ara, si el nom no fa la cosa, en el cas d’Alhora sembla que sí que el fa. Només algú capaç d’inventar -se un nom tan conceptualment ambigu com Alhora pot crear quelcom també tan eteri i difús com la ideologia i els propòsits de semblant partit. Si tot plegat no fa riure és perquè l’independentisme -i el País- ja estan prou trinxats com perquè encara haguem d’assistir a batalletes de pati d’escola.
