Illa, un personatge paradigmàtic d’aquests nous temps, d’aquests nous “anys de plom”, força semblants als darrers temps del franquisme, amb elements com Porcioles o Samaranch, els quals eren tan pragmàtics i desproveïts de tot mínim bri d’èpica com el mateix Illa, també espanyolista convençut. Un espanyolisme, però, que a ell no li ve d’una llarga tradició ni d’haver tingut una família amb càrrecs i serveis a l’Estado, no. El seu cas es molt més prosaic, li ve per via futbolística, per ser la seva família seguidora de l’Espanyol… Ves saber per què, segurament per casualitats o motius banals en un petit poble d’ambient resclosit i poc il·lustrat en ple franquisme. Eren uns “pericos de poble”, amb tot el que representa.
Potser per això, per, subconscientment i íntimament, distanciar-se d’aquest ambient limitat va voler estudiar filosofia. Però no sembla que li hagués servit de gran cosa, ja que continuà amb les seves fidelitats “primàries” -en tot el sentit de la paraula i amarat de “prosaïcitat”-.
Es tracta d’un home “primari”, rutinari i grisenc, excomercial d’una empresa de plàstics i partidari de l’anar fent, i en el fons pregonament alienat nacionalment, fins al punt de no haver fet escarafalls per a assistir a manifestacions espanyolistes o per a relegar força sovint la nostra llengua en les seves intervencions públiques, i evidentment situat a anys llun de qualsevol concepció mínimament nacional del fet català, que mai ha arribat a comprendre ni a assimilar.
El seu referent és l’espanyolitat i el provincianisme, fent a la perfecció el paper de català assimilat i lleial a un Estado i a unes institucions que no són les nostres. Per això vibra amb els símbols espanyols, li agrada l’oli de Jaén o recorda amb afecte el seu pas per l’exèrcit espanyol, i per això, òbviament, no fa escarafalls a que una “bailaora” -un dels símbols més tronats de l’espanyolisme de cartró pedra- figuri com a representant del folklore català a l’exposició d’Osaka, en un espectacle grotesc i esperpèntic.
En definitiva, és “l’home de gris” ideal i perfecte per a menar submisament aquesta Catalunya del post-2017 a la seva desaparició, tot representant preferentment els antics votants de C’s, els quals té molt més en compte que no pas els mateixos catalans. Amb ell Catalunya ha tocat fons i costarà caure més avall. Això podria ser un motiu d’esperança per a una sana reacció, però duem massa anys d’anestèsia col·lectiva i costarà molt redreçar-ho. Com -malauradament amb força raó- deia Rovira i Virgili: “quan l’argila ha estat modelada ja no pot tornar a la seva forma original”.
