Hi ha una paraula màgica en la política espanyola i catalana dels últims anys. Una paraula que obre portes, desbloqueja pressupostos i fa callar qualsevol crític. Aquesta paraula és «violència de gènere».
Ningú no pot estar en contra de protegir les dones que pateixen maltractaments. Precisament per això, la maquinària ideològica de l’esquerra l’ha convertit en el seu principal escut: qui gosi qüestionar com es gasten aquests diners és immediatament titllat de masclista, de feixista, d’enemic de les dones. El debat es tanca abans d’obrir-se.
Però els diners públics no tenen ideologia. I mereixen ser examinats.
Un pressupost que no para de créixer
Des de l’any 2000 fins al 2018, els plans i programes contra la violència masclista van augmentar el seu pressupost un 687%. Set vegades més. Una xifra que hauria de reflectir una reducció equivalent del problema. Però les dades no acompanyen el relat: les denúncies no han baixat de manera proporcional, i els feminicidis continuen sense desaparèixer.
La Resolució IFE/830/2025, de 7 de març, del Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat, en és l’exemple més recent i escandalós. La resolució definitiva de concessió, publicada el 30 de desembre de 2025, recull 17.060.835,91 euros repartits en 584 partides a entitats de tota mena. Tot això en nom de la lluita contra la violència de gènere.
La pregunta és òbvia: tot això protegeix alguna dona maltractada? I si de debó alguns d’aquests diners serveixen per protegir a les víctimes, què passa amb la resta?
584 partides, 17 milions d’euros
Quan algú et parli de la lluita contra la violència de gènere, recorda aquestes xifres. L’Associació Orgull Espluguf cobra 6.220,73 euros per a un projecte anomenat «Orgull rural 2025-2026». Gender and LGBT Lab s’embutxaca 37.599,62 euros per a una «Televisió en línia GAYLES.TV». Magranes SCCL rep 34.706,52 euros per a «La responsabilitat afectiva en gira-ruta feminista pels pirineus».
Continua la llista. 48.000 euros per a «Lavabos amics de la menstruació». 60.000 euros per a «Intervencions educatives per combatre la pressió estètica». 25.200 euros per a «Fitdona: recuperació de dones en situació de violència masclista a través del fitness». 40.000 euros per a la «33ª mostra internacional de films de dones de Barcelona». I 40.800 euros a l’Associació Dona Cançó per a «Campanyes de sensibilització feminista: 8M».
Tot això, negre sobre blanc, en un document oficial de la Generalitat de Catalunya. No és broma. Consta a les convocatòries publicades al DOGC.
L’entramat d’entitats afines
Qui rep aquests diners? Una ullada a la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere ho diu tot. Entre les entitats sòcies hi figuren el PSC, ERC, Iniciativa per Catalunya, les Joventuts Socialistes de Catalunya, la Joventut Comunista de Catalunya, CCOO i UGT i una llarga llista d’organitzacions de l’esquerra radical.
No és una xarxa de protecció a les víctimes. És una xarxa política finançada amb diners públics.
Les subvencions circulen entre entitats afines als partits que governen, que les reben, les gestionen i les retornen en forma de militància, activisme i adoctrinament ideològic. Un cercle perfecte. Un negoci rodó.
Adoctrinament disfressat d’ajuda
El veritable objectiu d’una bona part d’aquest entramat no és protegir dones en risc. És imposar una ideologia. La «perspectiva de gènere» s’ha infiltrat en escoles, universitats, mitjans públics i administracions, finançada amb fons que haurien d’anar a cases d’acollida, atenció psicològica i suport jurídic per a víctimes reals.
Mentrestant, les cases d’acollida estan al límit. Les dones que necessiten atenció psicològica urgent esperen setmanes. Els recursos per a víctimes reals —no per a col·lectius woke, sinó per a dones realemtn maltractades— no donen abast.
El resultat és un sistema que genera dependència política, perpetua estructures burocràtiques i garanteix la supervivència d’una casta de professionals de la ideologia que viuen del relat de la violència de gènere. Les dones que pateixen maltractaments de veritat mereixen molt més que això.
