Febrer de 1897, el Teatre Principal de la històrica ciutat de Tortosa es prepara per a l’estrena de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, ara sí en català, ja que uns mesos abans s’havia estrenat a Madrid en traducció al castellà. L’estrena al teatre tortosí es vivia com un gran esdeveniment ja que la representació prèvia a la capital espanyola havia estat un èxit fulgurant, tot i els recels mostrats pel fet que Guimerà, bon fill de la Renaixença, fos un intel·lectual alineat amb les reivindicacions del nacionalisme català.
L’estrena a Tortosa, com era d’esperar, també fou tot un èxit; i aquest èxit fou el punt de partida de tota una sèrie de triomfs en les cartelleres internacionals. El reconeixement s’explicitarà en la quantitat de traduccions que, en pocs anys, es varen portar a terme del nostre clàssic: francès, italià, alemany, rus, anglès…
Si bé és cert que l’obra de Guimerà va ser ben acollida, tot i certs matisos, a tot arreu, no menys cert és que fou a Alemanya on despertà un interès més gran. Si ens fixem, estrictament, en l’àmbit germànic, ens adonarem que Terra baixa fou adaptada a diversos formats. Així doncs, el 1903, només sis anys després de la seva estrena a Tortosa, a Praga es representava Tiefland, l’òpera d’harmonies wagnerianes que el compositor d’origen escocès, però sempre relacionat amb el món alemany, E. D’Albert havia composat seguint la trama de la nostra obra teatral. El 1922 Adolf Edgar Licho convertia el drama de Guimerà en un film mut i, posteriorment, la controvertida directora Leni Riefenstahl feia una nova adaptació al cinema, ja en període sonor.
La clau de l’interès aconseguit en el país bressol del romanticisme es deu, principalment, a que Terra baixa conté una barreja personal i en molts moments genial, d’elements provinents del verisme italià i del drama idealista alemany. Del primer, recull la utilització d’un lèxic contemporani allunyat d’artificis, la important presència de la comunitat humana, el final de caràcter violent i, sobretot, la forta càrrega psicològica dels personatges principals.
Però foren els trets simbolistes els que, penso, varen convertir-la en el punt de mira dels creadors alemanys. Amb Terra baixa, Guimerà construeix allò que podríem anomenar el paisatge-símbol. Terra baixa té dos grans protagonistes, Manelic per una banda, i la muntanya. En realitat podem parlar d’un únic protagonista perquè Manelic i la muntanya són la mateixa cosa. Els trets caracterològics i les paraules de Manelic ens parlen d’un paisatge, la “Terra alta”, que en l’obra de Guimerà esdevé vetat al públic i a la resta de personatges de l’obra perquè és sagrat i, per tant, només accessible al pur, al que té les mateixes característiques de bondat que el paisatge, al que viu en comunió amb la terra primària, o, dit en d’altres paraules, al que respecta i es confon amb la terra del Pare, la Pàtria.
L’ideal humà que s’endevina en l’obra de Guimerà és el de l’home que, a través de les tradicions ancestrals, primitives, està arrelat en el paisatge, la natura i, per tant, allunyat de la “ciutat caos”, la terra baixa i la modernitat entesa com a destructora dels valors originaris.
La lluita de Manelic, que pateix la caiguda i que al confrontar-se amb el seu propi destí reneix ascendint a la “Terra alta”, esdevé símbol de la força de l’home que absorbeix i es manté fidel als valors emanats de la terra del Pare, i per extensió, metàfora de la Nació.
Cada una d’aquestes al·legories foren copsades de manera immediata en un país, Alemanya, que feia relativament poc que existia i que, d’alguna manera, es veia identificat amb la lluita de l’home-nació encarnat en Manelic. Així, una peça teatral que havia nascut engendrada pel pensament nacionalista català, acabava essent adoptada per un altre país, potser perquè allò més local, molts cops, resulta ser el més universal.
Malauradament, les obres de Guimerà no mereixen l’atenció adequada per part de les nostres institucions. Fa anys que no podem veure una representació de Terra baixa que no hagi mutilat l’essència del que s’hi troba, despullant-la de tota potència simbolista, encabint ideologies postmodernes que no fan res més que impossibilitar la comprensió plena, amb l’amputació, fins i tot, de les escenes amb una càrrega psicològica més densa i reduint-la així, en molts casos, a un mer passatemps folklòric. Per si això fos poc, els amants de l’òpera tampoc podem veure representada al nostre Liceu, des de l’any 1972, la versió que D’Albert féu del drama guimeranià. I és una llàstima perquè és una obra que val molt la pena i que, encara avui, és representada en molts teatres d’òpera centreeuropeus.
El nostre patrimoni només serà nostre en el moment que ens el fem nostre, i per aconseguir això el més important és poder-lo viure de manera plena, mostrant tots i cadascun dels elements que el fan gran.
Mentre no canviïn les coses, però, sempre ens quedarà retornar a la lectura atenta d’un clàssic que traspassà totes les fronteres i, també, redescobrir les adaptacions a l’òpera o al cinema abans esmentades, per a poder copsar la força d’una obra que va ser admirada per tota Europa.
