El dia 13 de juny passat vaig fer un escrit de quatre ratlles a X, on explicava que el meu pas pel Seminari de Vic m’havia empeltat de català i de catalanitat.
A partir d’aquell petit escrit vull redactar aquestes lletres, sortides d’una vivència real i que em marcà tota la vida, com tantes altres. Però la del pas pel Seminari de Vic em tocà profundament. Us l’explico amb tota la crua realitat.
Jo, a tretze anys, després d’haver estudiat les primeres lletres i d’haver fet de pagès, vaig fer de mecànic en un taller de Manlleu. Fent aquesta feina, també en altres tallers, resulta que feia més hores que un rellotge. Un dia, esmorzant, un operari va deixar anar: «En aquest món, els qui ho passen més bé són els capellans; només pateixen quan van a cagar.» Allà hi era present el cap de l’empresa, i tot seguit li vaig dir: «Senyor Josep, em sembla que jo tinc vocació de capellà.» Em digué: «Sí, Ramon, tu ets un bon noi; jo mateix t’acompanyaré al Seminari de Vic a veure’n el rector. Al cap de tres dies hi anàrem. El rector, mossèn Joan Ordeix, la primera cosa que en preguntà fou si ho sabien els meus pares. Li vaig dir que no, però que ja els ho diria. I així fou. La cosa havia de ser ràpida: al cap d’un mes el curs començava. El meu pare em digué: «Ramon, tu sempre has fet el que has volgut, i pots continuar-ho fent; però sàpigues que jo, la gent que detesto més són els guàrdia civils i els capellans.» La mare no digué res, però semblà alegrar-se de la meva decisió.
Amb aquell cap d’empresa, vaig tornar al Seminari a veure Mn. Ordeix per a concretar si hi entrava o no. Hi vaig ser acceptat. El curs començava a mitjan setembre. Viuria, com a vocació adulta (tenia 18 anys fets, i era l’any 1965) a la part del Seminari Major (amb els qui ja feien els tres cursos de filosofia i els quatre de teologia, i que, per això, havia de vestir sotana), però que durant dos cursos hauria d’anar a classe al Seminari Menor (eren joves, la majoria provinents del seminari de la Gleva, i evidentment no duien sotana). Àpats o tota la resta (meditacions, missa, cants, conferències…) ho faria al Major. Hi havia moltes estones d’esbargiment (ping-pong, i sobretot futbol); jo era l’encarregat de fer totes les reparacions (caldera de gas-oil, cotxes i motos, portes, persianes, etc.).
Vull remarcar que a mi, el pas pel Seminari de Vic, em va despertar la consciència de catalanitat. Tot allò que s’hi feia, que s’hi deia i que s’hi estudiava supurava catalanitat. I parlem del temps del franquisme. Ni al Seminari, ni en anades a oficis a la catedral de Vic, ni en excursions o sortides diverses que fèiem, no vaig sentir mai ni una sola paraula de castellà. I al Seminari, si un deia una paraula mal dita en català, de seguida era corregit.
Vull remarcar que allà al Major, mentre tots dinàvem (jo entre els estudiants de filosofia i de teologia), un feia una lectura important durant entre vuit o deu minuts. I en restava bocabadat de com llegien bé (per exemple en Narcís Garolera).
Doncs bé, el primer dia de dinar amb els qui he dit, just en haver acabat, allà al menjador mateix, un noi (en Ramon Caralt, que feia segon de filosofia, i que després es casà amb una germana (la Maria) d’en Jordi Badia i Pujol, em va cridar i em demanà: «Tu, Ramon, en quina llengua escrius, normalment?». Li vaig respondre: «Jo sempre he estudiat en castellà (era d’obligació, pel franquisme) i sempre escric en castellà; en català no en sé.» Em respongué: «Doncs, a partir d’avui escriuràs sempre en català. Cada dia, després de dinar te’n faré classes, amb unes fitxes de Josep Ruaix. Ara mateix ja començarem.» I així fou com vaig aprendre a escriure en català. Després, fent ja filosofia, en vaig fer un curs per correspondència per la JAEC, on quasi tots els del meu curs es van apuntar, i en vam fer l’examen a Barcelona per a tenir el títol de professors de català. A mi em fou assignat un professor molt bo: Jaume Riera i Sans, amb qui ens vam veure diferents vegades, i fins i tot em vaig quedar a casa seva.
Sempre ho he dit: el pas pel Seminari em va transformar. Molts bons professors i bons companys. De professors en vull esmentar uns de molt savis i fets d’ànima catalana: Segimon Serrallonga, Antoni Pladevall, Vicenç Esmarats, Josep Esteve, Salvador Mundó, Pere Soler, Ramon Cotrina, Josep Bastardes, Victorià Palà, Salvador Reguant… Quins grans savis! Hi vaig aprendre moltes matèries, incloent-hi llatí i grec (de llatí, per exemple, en vaig fer de professor, i de català sempre més n’he fet, i en diversos llocs). No vull deixar passar per alt que allà hi muntàrem el Cau Excursionista, on programàvem sortides de final de setmana per a conèixer bé el nostre país i establir bones relacions.
Al Seminari, de tant en tant hi eren convidats a venir (sia per a parlar-nos de matèries concretes, sia per a establir bona relació) diferents personatges o grups. De personatges, recordo que vingué a ensenyar-nos de cant Lluís Virgili; sobre literatura i poesia vingué Miquel Martí i Pol; mossèn Inaraja, sobre sexualitat… També un diumenge ens arribà un autocar amb estudiants de capellà procedents de la Conreria (seminaristes de Barcelona). Mare de Déu!, quin contrast amb nosaltres. Recordo que havent dinat férem un col·loqui i ens parlaren. Un desastre! Jo en vaig quedar escandalitzat; semblava que vinguessin de Salamanca. La diferència era abismal. Un català castellanitzat, gens de patriotisme, poc simpàtics… Tot el Seminari els va fer bona cara. Jo no vaig dir ni piu.
En acabar els tres anys de filosofia, ben aprofitats, i havent de començar ja els estudis de teologia a Barcelona, vaig dir: adéu-siau! De tota manera, em van dir que si mai volgués continuar la carrera de sacerdot —el bisbe Ramon Masnou i el rector Joan Ordeix havien parlat de la meva decisió— seria ben rebut.
La meva vida va anar per altres vies, però l’amistat i el bon record del Seminari de Vic mai no s’ha estroncat. I m’ha obert bones vies en la vida.
