En aquesta setmana que es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco, dictador d’Espanya durant gairebé quaranta anys, es publiquen multitud d’articles en relació a aquesta efemèride. Bona part d’aquests articles incideixen en la pervivència del franquisme a les institucions i a la societat espanyola del moment actual. Es parla de les deficiències estructurals de la democràcia espanyola com a resultat de l’herència de gairebé quaranta anys de dictadura. Un règim que va deixar l’statu quo ben lligat per evitar transformacions radicals i, sobretot, per evitar que els responsables d’aquell règim haguessin de passar comptes davant la justícia. Com molt bé havia dit el dictador: “Només la història em jutjarà”.
Ara bé, hi ha un element del règim franquista que, per desídia, per mantenir tòpics, per ignorància, no es té en compte sistemàticament: el franquisme fou l’intent més seriós de tota l’època contemporània de construir de veritat una nació espanyola. Els seguidors pòstums del dictador no ho reconeixeran en cap moment; et parlaran de les excel·lències del seu règim: progrés econòmic, pacificació d’un Estat que havia patit segle i mig de conflictes interns, modernització de la societat,… però mai no parlaran de Franco com a “pare de la pàtria”, malgrat que fou el dirigent que ha fet més per intentar que aquell Estat conegut com a Espanya arribés a tots els seus racons geogràfics i fés que en el dia d’avui una secessió de part del seu territori sigui més difícil que abans de 1936.
El principal elogi que un analista pot fer de Franco, encara que aquest analista (com és el meu cas) sigui una persona d’ideologia demòcrata, independentment de la seva posició “nacional”, és que fou un polític intel·ligent. Curiosament, és un elogi que els seus seguidors consideren un insult, però una de les principals virtuts del dictador, i que explica la seva supervivència al càrrec durant quatre dècades, fou la seva capacitat d’anàlisi del context, d’adaptar-se a les circumstàncies, de canviar el discurs en funció del moment. El mateix dictador que a l’octubre de 1940 no tenia cap mania de trobar-se amb Hitler i d’oferir-se com a aliat fidel en el seu projecte de conquesta del món, no tenia cap problema en vendre’s després de la II Guerra Mundial com a peça clau en el combat que les democràcies occidentals haurien de lliurar contra el comunisme, allò que fou conegut com a Guerra Freda. De la mateixa manera, el mateix personatge que acabada la guerra civil beneïa un sistema econòmic autàrquic, fonamentat en la no dependència exterior per a subministrar-se, acceptava al cap de vint anys que aquest sistema havia portat a la ruïna econòmica de l’Estat i no tenia cap mania en liberalitzar l’economia espanyola. De fet, els acòlits de Franco obvien que el progrés econòmic espanyol fou degut a la renúncia del dictador de diversos principis fonamentals del seu règim. De totes maneres, veient com el nostre personatge féu mans i mànigues per perpetuar-se en el càrrec hom es pregunta si l’únic principi que tenia no era simplement aquest.
I és aquesta capacitat d’anàlisi i d’adaptació al canvi el que hi ha al darrere de la famosa ordre que Juan Carlos de Borbón afirmà haver rebut del seu predecessor en el càrrec: “Majestat, l’única cosa que us demano és que mantingueu la unitat d’Espanya”. Aquesta frase és molt significativa i posa de manifest que Franco era coneixedor que havia estat cap d’un Estat, si no fictici, sí amb greus problemes estructurals que havien posat en qüestió la seva pervivència en el temps. Franco era conscient de l’evolució que tindria Espanya, que acabaria essent un estat formalment democràtic (no obviem les pressions dels poders econòmics, coneixedors que aquesta era una condició sine qua non per entrar al Mercat Comú europeu) i que el partit socialista estaria al capdavant del govern en diferents moments de la nova etapa. Per això, traspassava al seu successor l’ordre de mantenir les condicions per perpetuar la pertinença a Espanya de les nacions que discutien aquesta unitat: Catalunya i Euskadi. O en certa manera (o millor dit?) els Països Catalans i Euskal Herria.
A diferència d’altres entitats nacionals europees que havien vist desaparèixer les seves particularitats culturals al llarg del segle XIX, les nacions catalana i basca (i en certa manera, la gallega) mantenien llur fet diferencial nacional i cultural en el moment de la implantació del règim franquista el 1939, després d’una guerra civil en la qual l’anorreament d’aquest fet diferencial no fou l’únic objectiu dels militars revoltats, però sí una de les més principals motivacions que els empenyeren a revoltar-se contra la República. En el cas català, la primera mesura dels franquistes quan trepitjaren territori català fou l’anul·lació de l’Estatut de 1932, així com una sèrie de mesures destinades a reduir l’ús de la nostra llengua al més estricte àmbit privat. El record d’una guerra llarga i sanguinària havia minat la capacitat de resistència al nou règim. Però foren dos elements, si no impulsats, sí promoguts pel règim, els que comportaren un canvi en la configuració cultural del país, canvi que explica la situació actual:
- Les immigracions provinents d’altres regions espanyoles esdevingueren massives a partir de la dècada de 1950. Tot i que no havia estat un fenomen desconegut, fou a partir d’aquella dècada quan la intensificació d’aquest fenomen comportà la transformació cultural de barris i ciutats senceres, sobretot als voltants de Barcelona. El principal fet fou que, per primer cop en la història de Catalunya deixava de ser imprescindible el coneixement del català per a viure a Catalunya.
- La consolidació dels nous mitjans de comunicació de masses, sobretot la televisió, però també la ràdio o el cinema; monolingües en llengua castellana seguint les pautes marcades pel règim. Una generació sencera de catalans no estudià en català a l’escola i no el sentia quan mirava els seus programes de televisió preferits o quan anava a veure pel·lícules al cinema. De fet, aquest consum va “viciar” enormement aquella generació: he conegut moltes persones filles d’aquells anys ben catalanes que diuen sense embuts que s’estimen més el cinema en castellà, per no dir que manifesten un rebuig frontal a les pel·lícules doblades a la nostra llengua.
Aquesta normalització a Catalunya de la llengua castellana fou complementada amb la diferent legislació que limitava el català a l’àmbit estrictament privat. Una legislació que no era nova, ja hi havia multitud de precedents al segle anterior que anaven en aquesta direcció. Però una cosa és promulgar lleis i una altra molt diferent és impulsar el seu compliment. I Espanya, abans de 1939, mai no tingué els elements (ni les ganes?) que li permetessin consolidar la idea d’una nació espanyola culturalment castellana. L’èxit del catalanisme cultural i polític de finals del segle XIX i principis del XX, siguem sincers, deu molt al fracàs del projecte nacional espanyol… o simplement, a l’absència d’aquest projecte, al fet que l’Estat mai no va emprar-se a fons en el compliment de les lleis que implicaven la “creació” de la seva nació.
De fet, Franco era conscient que el seu projecte era de llarg abast i que no podria acabar-se sota el seu règim. Per això, feia esment a Juan Carlos que era la unitat d’Espanya el que havia de ser la base de la governança espanyola quan faltés. Malgrat les proclames nacionalistes, les lloances a la grandesa d’Espanya, Franco era conscient de les limitacions del seu país. El seu règim fou l’intent més seriós que hi ha hagut mai de crear una nació espanyola, però, afortunadament, arribava al poder en un moment d’una Catalunya militarment derrotada, però que havia mantingut la seva idiosincràsia cultural, la seva llengua, la seva visió del món i on el catalanisme polític havia fet, si no predominant, sí molt present el fet diferencial nacional català, per no dir la idea de la possibilitat d’un Estat independent. Aquests antecedents obligaven a una operació de nacionalització espanyola a llarg termini.
Així doncs, al llarg d’aquests dies llegirem molt sobre la pervivència del franquisme a la Catalunya d’avui, però gairebé no llegirem res sobre la implantació de l’espanyolitat a Catalunya en els anys de la seva dictadura. Franco fou simplement fill de l’Espanya… real? De l’Espanya autoritària, uniforme, al servei de les classes extractives de la Meseta. No tingué manies en intentar exterminar la meitat de la seva població per a consolidar aquest model nacional. Però també fou conscient que per a consolidar aquest model calia transformar l’estructura cultural de les nacions ocupades, amb Catalunya com a principal exponent. La situació actual -amb una diglòssia disfressada de bilingüisme, amb uns referents culturals aliens molt presents, amb una visió del món d’acatament a l’autoritat i proximitat al poder per a tirar endavant molt característic de la societat castellana- és hereva del franquisme. Plantar cara a la consolidació d’aquest projecte i plantejar sense embuts la ruptura nacional i cultural amb Espanya, amb la determinació i manca de manies que no vam tenir la tardor de 2017, és la millor plantofada a la cara que podem fer als descendents polítics i culturals d’aquest dictador sanguinari.
