Des del meu modest punt de vista el Consell de la República ha estat l’organisme que més expectatives ha generat a tots els que tenim l’esperança de viure l’alliberament nacional de Catalunya. En conseqüència, la seva actual situació, en període electoral per nomenar a qui ha de succeir Carles Puigdemont al capdavant de la institució, i enmig de les notícies relatives a despeses personals de l’actual president en funcions, Toni Comín, facturades a l’organisme, no pot més que generar desencís als que teníem la impressió que era un interessant projecte. Creat l’any 2018 amb la finalitat de culminar el procés d’independència de Catalunya, i domiciliat a Bèlgica per a que pogués operar sense interferències de les autoritats espanyoles, havia de ser quelcom similar a unes institucions legítimes a l’exili. La seva organització, amb una Assemblea de Representants, un Consell de Govern i una Presidència, recordava a qualsevol govern a l’exili. Per aquest motiu, donava la imatge de ser l’eina més efectiva per a aconseguir la independència del país.
Malauradament, aquest organisme ja va néixer amb el hàndicap de semblar una eina de Carles Puigdemont i el seu partit. A les seves memòries, el qui fou President de la Generalitat durant els fets d’octubre de 2017, assenyala com Meritxell Serret, una de les conselleres del seu Govern que l’acompanyà a l’exili a Bèlgica, es va veure obligada a seguir les instruccions d’ERC i no entrar al Consell. A més, ha hagut de viure amb la dicotomia de la pervivència “formal” de les institucions catalanes: la Generalitat autonòmica de Catalunya, després de la seva suspensió temporal a la Tardor de 2017, ha continuat operativa i, a ulls externs, amb la impressió que no hi ha hagut canvis importants respecte als anys del procés. A més, fins a l’estiu de 2024 la Generalitat ha estat dirigida per JxCat i ERC, per la qual cosa, es feia molt estrany fer oposició a una institució controlada pels mateixos actors que dirigien el Consell.
La figura de Puigdemont i la del Consell han anat intrínsecament lligades des de la creació d’aquest organisme. Si hem de ser francs, els que vam creure que estàvem vivint la independència del nostre país vam veure en Puigdemont dots de lideratge, una figura amb carisma i que es podia vendre internacionalment. Fou el context d’exili a Bèlgica el que facilità la creació d’aquesta institució i la seva elecció com a president de la mateixa tenia sentit en tractar-se de la imatge internacional de Catalunya. Aquest lideratge esdevingué un problema en un sistema polític com el català, amb uns partits tradicionals amb la necessitat de marcar presència, diferenciar-se de la resta, i controlar espais clau. Això implica que ERC i les CUP mai no hagin vist amb bons ulls aquesta institució.
Però la culpa no és exclusiva d’aquests dos partits. El principal problema s’ha d’anar a buscar en la naturalesa real del procés. Amb la perspectiva que dóna el temps, hom té la impressió que els anomenats partits independentistes foren arrossegats a una dinàmica rupturista que no desitjaven. Després d’anys defensant la viabilitat de l’alliberament nacional, els dirigents del procés es veieren abocats a anar més enllà del que realment volien fins que els acabà esclatant a les mans l’octubre de 2017. La por a una pèrdua massiva de vots els obligà a mantenir la ficció d’una lluita per la independència… mentre paral·lelament continuaven participant dels processos electorals i de les institucions espanyoles. El Consell era un element més (i amb l’embolcall més llaminer de tots) per a continuar “venent” aquesta resistència, aquesta lluita per la independència que calia continuar per evitar la desmobilització electoral dels patriotes catalans. Una desmobilització que s’ha acabat produint de totes maneres.
Així mateix, una altra acusació que es pot fer al Consell és la seva opacitat. Per tenir coneixement de les seves activitats depens exclusivament de la premsa i de la seva pàgina web. I això inclou els processos electorals: els membres de l’organisme no hem rebut mai correus electrònics informant d’aquests processos i de com participar-hi. Hom es queda amb la impressió que no interessa una participació massiva en aquests processos, per tal d’evitar l’arribada als òrgans directius d’alternatives al grup fundador del projecte (o sigui, Puigdemont, Comín i el seu entorn de confiança). Molts dels que encara en som membres, ens preguntem per la utilitat real d’aquest organisme. I vull creure que els membres que paguen quota regular es pregunten on s’inverteixen realment les seves aportacions.
En definitiva, el Consell de la República és un excel·lent exemple de projecte malaguanyat. En un context real de lluita nacional, els organismes del mateix serien les institucions exiliades, els organismes de Govern que des de l’exterior articulen les actuacions necessàries per a l’emancipació nacional. Però com que l’objectiu real no és aquest, ha esdevingut una eina de projecció personal de parts dels actors que van liderar la rendició de la Tardor de 2017.
