El 3 d’octubre de 2017 va ser un dels dies més intensos i decisius de la història recent de Catalunya. Veníem del referèndum del Primer d’Octubre, en què milions de catalans, malgrat la violència brutal de l’Estat espanyol, van sortir a votar amb una dignitat que cap porra, cap amenaça i cap intimidació no va poder doblegar. El poble català va respondre amb fermesa, valentia i unitat, i el resultat fou clar: victòria del Sí a la independència.
Carles Puigdemont, aleshores president de la Generalitat, havia estat claríssim en el seu compromís. El Primer d’Octubre, just després que s’acabés la jornada electoral, va afirmar que, si guanyava el Sí, proclamaria la independència en un termini màxim de 48 hores després de la celebració del referèndum. Aquella promesa no era un detall menor; era la pedra angular sobre la qual descansava la confiança del poble en la via cap a la independència que ens havia promès Junts pel Sí, plataforma electoral formada per CDC i ERC.
El poble va complir. Els ciutadans van posar el cos davant les urnes, van aguantar cops i humiliacions, i van defensar amb les seves pròpies mans el dret a restituir l’Estat català independent. I dos dies després, el 3 d’octubre, Catalunya es va aturar de dalt a baix. La vaga general, històrica i massiva, va fer trontollar les estructures de l’Estat espanyol. Carrers i places plens arreu del país, empreses i escoles tancades, veïns unint-se en un crit unànime: “Independència”. Aquell dia, Catalunya sencera va parlar amb una sola veu.
Però mentre el poble estava al carrer, alçat i determinat, el president Puigdemont i el seu govern van començar a vacil·lar. No hi va haver la proclamació immediata que s’havia promès. No es va complir la paraula donada al poble, una paraula que era sagrada perquè havia estat donada davant la Història. El temps, que havia de ser un aliat de la determinació, es va convertir en l’arma que va desactivar l’embat popular. El poble esperava un gest d’alçada, un acte de sobirania que trenqués les cadenes. Però el gest no va arribar.
El 3 d’octubre ens recorda, doncs, dues veritats incòmodes però fonamentals. La primera, que el poble català té la força, la determinació i la unitat necessàries per guanyar la llibertat. La segona, que els nostres líders, sovint, ens han traït. Les excuses, els càlculs i les vacil·lacions han estat la tomba de moments històrics que haurien pogut culminar en la independència de la nostra Nació.
Avui, quan recordem aquell dia gloriós, hem de fer-ho amb orgull i amb amargor alhora. Orgull perquè mai com aleshores vam demostrar qui som i de què som capaços. Amargor perquè qui havia d’encapçalar el mandat popular va preferir ajornar-lo, és a dir, abandonar-lo, i amb aquell ajornament i aquell abandonament es va iniciar un procés de desmobilització i desorientació que encara avui arrosseguem.
El 3 d’octubre de 2017 el poble català va complir. Però Puigdemont i Junqueras, i els seus partits, ens van trair amb tota la vilesa i tot el desvergonyiment possibles. I encara no ho han pagat. Esperem que ben aviat ho paguin molt car a les urnes.
