Aquest octubre del 2025 marca dos anys de la jornada més tràgica que Israel ha viscut en dècades. El 7 d’octubre del 2023, el món civilitzat va ser testimoni de la barbàrie en estat pur: milers de terroristes islamistes de Hamàs van travessar la frontera amb Israel per massacrar civils, cremar cases, violar dones, segrestar famílies senceres i assassinar nens davant dels seus pares. No hi havia cap objectiu militar, cap pretext legítim, cap “resistència” possible que pogués justificar aquell horror. Era odi pur, l’assassinat i la massacre de civils indefensos, una demostració que l’islamisme radical palestí no busca la pau ni la convivència, sinó l’anihilació del poble israelià.
Però d’aquella foscor en va sorgir una llum poderosa: la resiliència del poble israelià. Enmig del dolor i la pèrdua, Israel va tornar a aixecar-se, fidel a la seva essència de nació que ha après a sobreviure a tot. Famílies que havien perdut els seus fills es van convertir en voluntaris; joves que havien vist la mort de prop van ingressar a l’exèrcit per defensar el seu país; i la societat israeliana, amb una unitat que Occident hauria de mirar d’imitar, va demostrar que la seva força moral i la seva fe en la vida són més poderoses que qualsevol míssil de Hamàs.
L’Exèrcit de Defensa d’Israel, sovint demonitzat per qui prefereix relats simplistes, va respondre amb determinació i disciplina. Mentre Hamàs amagava els seus arsenals sota hospitals i escoles, Israel intentava —malgrat el risc i la crítica— minimitzar el patiment civil. Aquesta és la diferència essencial entre una democràcia i una organització terrorista: uns lluiten per protegir la vida, els altres la utilitzen com a escut.
Tanmateix, dos anys després, l’indignació moral sembla haver-se evaporat en bona part d’Occident. L’esquerra progressista europea i americana, obsessionada amb el relat de l’“opressor” i l’“oprimit”, ha convertit Hamàs i els seus aliats en víctimes simbòliques, i Israel —l’única democràcia de l’Orient Mitjà— en el botxí. Les manifestacions “pro-palestines” que omplen els carrers de París, Londres o Barcelona no són, en molts casos, un clam per la pau, sinó un instrument de propaganda islamista disfressat de solidaritat.
Quan banderes de Hamàs o del gihadisme s’aixequen al costat de pancartes amb lemes d’“antifeixisme”, el que es produeix és una grotesca aliança entre la ignorància i la submissió, perquè Islam vol dir precisament això, «submissió». Aquesta esquerra naïf —o cínica—, que diu defensar els drets humans, calla davant la misogínia, l’homofòbia i el totalitarisme religiós dels règims islàmics. En nom del multiculturalisme, contribueixen a la islamització progressiva d’Occident i a l’erosió dels valors que el fan lliure: la igualtat, la llibertat de pensament i el respecte per la vida.
Recordar el 7 d’octubre no és només un deure amb les víctimes d’Israel, sinó una advertència a tots nosaltres. Quan els europeus surten al carrer cridant consignes favorables a la destrucció d’Israel, quan les universitats occidentals esdevenen altaveus d’odis antics sota la disfressa de “causa social”, el que fan és repetir els errors que porten sempre al mateix final: la rendició cultural davant de la intolerància de l’islam, l’acceptació de la conquesta silenciosa que l’Islam està portant a terme a Occident.
Israel va patir, va lluitar i va sobreviure. Occident, en canvi, sembla cada dia més disposat a renunciar a allò que el defineix. Dos anys després, la lliçó és clara: la llibertat no s’aconsegueix ni es manté a base de consignes, sinó de coratge moral, de voluntat de sobreviure i de prevaldre. I avui, més que mai, Israel n’és el mirall.
