És indiscutible que Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, és contínuament el centre d’atenció mundial. La darrera ocurrència seva, la d’aconseguir Groenlàndia pels Estats Units, ha provocat molt d’enrenou abans de -sembla- solucionar-se pacíficament a gust -més o menys- de tothom.
A arrel d’aquest tema se l’ha tornat a tractar de boig, de provocador, de crear conflictes, de demanar o exigir impossibles… I com les altres vegades sembla que la majoria de la gent no ha entès res encara.
No. Donald Trump pot ser moltes coses (excèntric, arrogant, fatxenda, impetuós o indefinible) però no és cap boig. En general sap molt bé el que fa. Potser no és molt elegant autocitar-se però ja ho vaig explicar en un article anterior («Trump, Zelenski… i Putin»). Trump té un sistema de fer les coses que la majoria de gent no ha entès.
D’entrada Donald Trump no és un polític professional. Qui intenti jutjar-lo o entendre com si ho fos s’equivoca i no l’entendrà mai ni comprendrà mai el que fa o vol fer. És un empresari. Un empresari d’èxit i molt agressiu. Per això sap molt bé el que és negociar i el que és pressionar durant les negociacions.
D’entrada Donald Trump es planteja objectius assolibles. Sí, encara que molta gent cregui que no. Perquè una cosa és el que diu que vol i una altra el que realment vol. El primer error de la gent és no entendre això. Enganya a tothom, també a altres dirigents polítics. I si algú creu que això és una exageració meva hauria de tenir present que la majoria de polítics no són, en absolut, com la gent es pensa. Solen tenir molt més d’ambiciosos que d’intel·ligents.
El truc, doncs, consisteix en veure què és el que diu Trump que vol fer o aconseguir tenint present que o és mentida (una cortina de fum) o és un màxim que ell mateix creu que no és possible. A partir d’aquí cal pensar en quin podria ser per a ell un objectiu assolible i prou beneficiós. Fent això no és pas tan difícil encertar el que passarà i el que aconseguirà. Si més no a mi m’ha funcionat prou bé fins ara.
El seu mètode consisteix en dir que farà una cosa (o amenaçar amb fer-la) que és evidentment exagerada però que tothom sap que podria fer-la, que té els mitjans per a fer-la i que és capaç de fer-la. Qui se sent amenaçat o perjudicat diu que és impossible, que no pot fer-ho, que és una bestiesa, que el dret internacional ho prohibeix… però s’ho pren seriosament, s’ho creu. I reacciona fent una proposta o una contraoferta. Trump sembla insistir, però acaba acceptant-la… i aconsegueix el que veritablement volia!
Mirem un exemple molt recent: el cas de Grenlàndia. Va dir que volia comprar l’illa (un territori autònom que pertany a Dinamarca) per als Estats Units. La gent va pensar que era una pocasoltada. Després va pujar el to i va dir que volia annexionar-la als Estats Units. El van prendre per boig. Com podia amenaçar amb envair el territori d’un altre estat i annexionar-se’l? El d’un país de l’OTAN i l’UE!
Què ha passat al final? Doncs que Trump ha aconseguit poder instal·lar més bases militars a Grenlàndia, concessions econòmiques i mineres, controlar les rutes marítimes i aèries del Pol Nord des d’aquesta illa. Això és el que realment volia! Com a empresari sempre vol aconseguir avantatges econòmics. Com a governant volia poder interceptar hipotètics atacs russos (mai se sap!) o evitar (si més no, controlar) el pas de submarins o vaixells xinesos per l’Àrtic (suposo que sabeu que el canvi climàtic ha provocat que zones que estaven permanentment congelades ara siguin navegables durant part de l’any).
Un altre exemple és el dels aranzels als productes estrangers. Una mesura aparentment exagerada i absurda (els productes i consumidors nordamericans també en sortien perjudicats) que va provocar una guerra comercial. Fixeu-vos, però, que de seguida va començar amb excepcions. I que els països perjudicats (pràcticament el món sencer!) van començar primer a amenaçar-lo i prendre represàlies, però després a negociar. El resultat final han estat algunes concessions per part de la majoria de països i que el tema s’apaivagués.
O el cas de Mèxic. També li va fer una sèrie d’amenaces que semblaven exagerades. Resultat? Que Mèxic incrementi el control de l’immigració que entrava als Estats Units d’aquest país estant, una de les grans preocupacions de Trump.
Què va passar amb Gaza? Recordeu tot allò del «Trump Gaza»? El (suposat) projecte per a reconstruir Gaza després de la guerra que van provocar els palestins? Fins i tot Trump va arribar a dir que els Estats Units es quedarien Gaza. Real. Exageració? No és que l’idea fos dolenta en si mateixa. Podria resultar interessant crear una zona turística i de negocis a la riba del Mediterrani oriental. El que passa és que a Gaza viuen els àrabs palestins, ple de fanàtics i cau de terroristes. Qui invertiria en un lloc així? Donald Trump simpatitza amb els jueus (un gendre i membre del seu govern ho és) i amb Israel. Un estat democràtic i avançat, l’únic així de la zona. Aquesta ocurrència, juntament amb les amenaces d’arrasar Gaza si no alliberaven als ostatges, era una mesura de pressió… als països àrabs de la zona, més que no als gazatians. Va funcionar? Juntament amb les altres accions i pressions, sí.
El de Veneçuela, a banda dels beneficis que pugui treure (per exemple del petroli i altres inversions nordamericanes), és un cas que li ha servit d’exemple de que és capaç de complir les seves amenaces i de que no té manies. Nicolás Maduro en realitat no era res més que un pocapena, un dictador de poca entitat. No era un problema real per a Trump, tan sols un destorb. Però va cometre l’error de no només no escoltar-lo i no negociar sinó de posar-se fatxenda. Resultat? Doncs que Trump l’ha destituït, ha posat a una altra més dòcil al seu lloc i, molt possiblement, acabarà aconseguint la caiguda pacífica del règim pseudocomunista veneçolà. I ha deixat clar que, si li convé, pot actuar contra un país estranger, intervenir militarment i desfer-se del seu líder. Crec que molts dirigents del món han pres bona nota.
No està més tranquil el tema de Corea del Nord? Hi va haver un moment en que la situació estava molt enverinada. Va fer alguna amenaça (força limitades, tenir armes nuclears és una bona assegurança). Es va reunir amb Kim Jong-un. Van arribar a acords. Es compleixen? Potser no del tot. Però ara ja no se’n parla del règim nord-coreà. Ha deixat de ser un problema important.
Un altre és el cas d’Ucraïna, que ja vaig comentar en l’article meu abans citat. Aleshores explicava quins eren els objectius de Trump, Zelenski i Putin. Després s’ha vist que anava ben encaminat. La guerra no ha acabat encara, però Trump ha aconseguit que els ucraïnesos li cedeixin matèries primeres estratègiques. I ha aconseguit que tant els russos (Putin) com els ucraïnesos (Zelensky) s’avinguin a negociar. Què sortirà d’això ja ho veurem. De moment qui ha sortit guanyant és Trump.
Sí. El seu mètode -que segurament és una còpia de la seva manera de fer negocis- li funciona prou bé. Amb països petits, amb els europeus, amb polítcs porucs… li surt força rodó.
Amb qui això no funciona és amb Vladimir Putin. Putin és d’una altra pasta. Ambiciós, egocèntric, miserable, sense esrúpols, intel·ligent, hàbil, decidit… És un negociador dur que no té manies i que juga molt amb la covardia dels dirigents europeus i d’altres llocs. Sap que Trump no farà segons què, que té límits. Sap també quin és el mètode que segueix i que acabo d’explicar. En el fons són força semblants. Crec que es respecten mútuament -que no és en absolut que simpatitzin o siguin amics- perquè tots dos es reconeixen com a iguals (o similars). De fet cap dels dos no tiba gaire la corda. Suposo que tenen força clar quins són els seus límits respectius però també fins on estan disposats a arribar.
Bé, així doncs podem dir que fins a cert punt Donald Trump és previsible. Es tracta de no encantar-se mirant el dit que assenyala la lluna, sinó intentar trobar la lluna. No quedar-se amb allò més visible i exagerat sinó intentar descobrir què és el que realment vol Trump cada cop que té alguna de les seves (aparentment excèntriques i esbojarrades) sortides. Us animeu a provar-ho?
