Les diputacions, juntament amb les províncies, van néixer amb la promulgació de la breu i malaguanyada Constitució de 1812 amb l’objectiu de bastir una nova estructura política i administrativa a l’estat espanyol, que de facto s’ha mantingut fins a l’actualitat. En concret, fent un breu resum, aquesta es caracteritzava perquè les demarcacions provincials esdevenien les cèl·lules bàsiques de l’organització administrativa i tenien al seu capdavant dos òrgans dirigents. Per un costat un cap polític, càrrec unipersonal nomenat pel govern (que aquí només esmentarem de passada); i per l’altre una diputació provincial, de caràcter col·legiat i, teòricament, electiva. Quant a les seves funcions, les diputacions en tenien tres de bàsiques: desenvolupar el règim local, promoure la riquesa de la província i actuar com a cap jeràrquic dels ajuntaments, sobre els quals duien a terme una important tasca fiscalitzadora i de control. Tanmateix, tot i tenir aquestes àmplies competències, a la pràctica es trobaven sotmeses a un fort control per part del seu president (l’esmentat governador civil, que ho fou de iure fins als anys setanta del segle XIX i de facto fins a èpoques ben recents), de manera que sovint només eren un òrgan auxiliar al seu servei. Després d’un primer període d’existència, en que la institució mantingué un cert caràcter innovador i revolucionari, ràpidament esdevingué un simple òrgan administratiu. Aquest fet fou el resultat del triomf del sector moderat del liberalisme espanyol l’any 1844, que establí un model d’estat econòmicament liberal però políticament molt conservador i extremadament restrictiu amb les llibertats individuals. Tanmateix, continuà essent una institució bàsica en l’ordenament territorial, atès que eren l’únic òrgan supramunicipal que l’estat centralista espanyol permetia.
Amb l’arribada del règim de la Segona Restauració borbònica, i amb la posterior creació de les autonomies, semblava que finalment Catalunya podria establir un règim d’organització territorial més adequat a la seva realitat. I de fet es promogueren diverses lleis que anaven encaminades a l’eliminació de les províncies i diputacions, aquestes ja totalment obsoletes i mancades de competències. (Cal no oblidar que les úniques funcions que els hi dóna la Llei de règim local 7/1985 són: l’ajut tècnic, jurídic i econòmic als municipis). A la vista d’això, doncs, era evident que havien esdevingut uns organismes innecessaris, atès que en el cas català les seves funcions podrien ser desenvolupades perfectament pels consells comarcals o les no nates vegueries. De fet, la seva preservació dins l’ordenament administratiu només s’explica per l’obstinació del Govern Central per mantenir, sigui com sigui, qualsevol òrgan d’origen estatal; mentre que d’una forma absolutament farisea critica la duplicitat de competències a les autonomies. Fins i tot han tret el Sant Cristo gros, també conegut com a Tribunal Constitucional, per assegurar la supervivència de les províncies en declarar aquest que són unes entitats assegurades per la sacrosanta Constitució i que el Parlament de Catalunya no té competències (de vegades sembla que no en tingui cap) per regular els límits provincials. És a dir, que aquí no es mou res i tot està ben lligat.
Incapaços de canviar la situació dins del marc polític actual, i després de diverses dècades de tenir el control parcial d’aquests organismes, els partits polítics catalans s’han adaptat a aquesta situació i han passat a gaudir de les canongies que se’ls oferien. Concretament, aquestes entitats han esdevingut magnífics llocs on encabir càrrecs públics de tercera categoria on obtenir uns gens negligibles recursos econòmics i funcionar com a eines bàsiques per a crear clientelisme a través de l’assignació a dit de subvencions. Cal dir que en aquest aspecte no difereixen gaire d’allò en què s’han convertit els consells comarcals amb l’única diferència que, com a mínim, les diputacions compten amb recursos econòmics per desenvolupar o promoure alguna activitat. En canvi, els consells, si gestionen activitats esportives supramunicipals o la recollida de deixalles ja fan prou. No obstant això, hi ha un punt on ambdues administracions coincideixen a la perfecció: en què els seus càrrecs públics no són electius sinó nomenats directament pels partits polítics (en base als resultats obtinguts per cadascun en les darreres eleccions locals). És a dir, són un paradís per a una colla de polítics sense substància ni idees per qui ocupar un càrrec ben remunerat (tant per sou com per dietes, que no són el mateix) és un somni daurat. I, per més inri, a aquests cal afegir-hi tota una corrua de càrrecs de confiança amb tasques tant importants com la de ser “adjunts al ple” (a la pràctica ningú sap que vol dir), que són tan útils a l’administració pública com uns patins a un ós polar. Certament, aquest és un problema que es dóna en altres administracions, però en el cas concret d’aquests organismes, on no hi ha cap càrrec electe, la cosa esdevé pròpia d’una òpera bufa. És a dir, gràcies als nostres amics espanyols tenim una administració pública on hi ha un caos d’organismes, amb orígens i funcions diferents (o directament sense funcions) farcits de càrrecs públics inútils a qui ningú ha votat. Per tot això, cal concloure que els polítics dels partits anomenats “independentistes” tenen el cul llogat i dubto molt que facin mai res que pugui posar en perill el paradís professional del qual gaudeixen, com es va demostrar al 2017, no fos cas que s’haguessin de buscar una feina de veritat.
