Dijous passat l’equip de futbol del Maccabi de Tel Aviv va jugar un partit de l’anomenada “Europa League” al camp de l’Ajax d’Amsterdam. Aquest equip israelià, com molts i molts altres equips de futbol europeus, arrossega un seguici d’aficionats radicals especialment violents que es van dedicar durant tota la jornada a fer actes vandàlics arreu d’Amsterdam. Un cop acabat el partit, grups de residents a la ciutat d’origen àrab van atacar violentament (i de manera sospitosament ben organitzada) a aquests aficionats… i a tota persona sospitosa de ser jueva. L’element que genera preocupació és que la crida que va córrer arreu d’Amsterdam no era anar a buscar seguidors del Maccabi, sinó “anar a caçar jueus”. Hom es pregunta si aquests actes vandàlics haguessin estat perpetrats per seguidors d’un altre equip no israelià, si s’hauria fet una crida a “caçar cristians”, “caçar ateus” o caçar persones de la nacionalitat de l’equip visitant. El que es va produir, doncs, fou una crida a la cerca i captura de jueus, el que es coneix com a “progrom”.
I com ve essent habitual, les esquerres occidentals han corregut a justificar aquest “progrom” incidint en l’actuació prèvia dels seguidors del Maccabi i obviant que el que va passar després del partit foren atacs indiscriminats contra tot aquell sospitós de ser jueu. Aquesta reacció no és estranya si tenim present que aquestes esquerres porten un any blanquejant l’atac de Hamàs al sud d’Israel del 7 d’octubre de 2023. Assaltar “khibutzs”, assassinar civils, violar i segrestar dones i nens,… als ulls d’aquestes esquerres foren actuacions legítimes de l’anomenada “resistència palestina”. I hom té la percepció que és al nostre país on aquestes posicions anti-israelianes tenen particular incidència i suport polític i mediàtic: els partits majoritaris a l’arc parlamentari català exposen punts de vista clarament de recolzament a la causa palestina i de condemna acrítica a Israel, mentre que els mitjans de comunicació tradicionals incideixen en les conseqüències dels atacs israelians a Gaza i el Líban, i obvien els habituals llançaments de coets des d’aquests llocs cap a poblacions israelianes.
I el més greu és que percebo un posicionament acrític, de recolzament a la causa palestina simplement per una qüestió ideològica. El fet de considerar-te d’esquerres ha esdevingut motiu per donar suport a aquesta causa (i de retruc, a la desaparició de l’Estat d’Israel, objectiu final de la causa palestina; “From the river to the sea...”). Intel·lectuals considerats progressistes i que han fet aportacions molt positives en altres àmbits, actuen com a declarats “hooligans” a favor de Palestina quan es tracta el tema del Pròxim Orient. I en els àmbits polítics considerats liberals o conservadors és difícil veure posicions clarament favorables a Israel, per no dir que predomina una manifesta i calculada ambigüitat. Algun dia hauríem de preguntar-nos quins interessos ocults (o quins suports econòmics) hi ha darrera d’aquest posicionament tan descarat a favor del bàndol palestí.
Aquesta visió oficialment unànime i acrítica a favor de la causa palestina (o en contra de la israeliana) s’ha traslladat a l’espai públic en una proporció on els que no hi estem d’acord ens sentim violentats. Banderes palestines en qualsevol manifestació sobre qüestions que no hi tenen res a veure; tallers a les escoles de recolzament a la seva causa; pancartes i murals arreu dels nostres pobles,… Si hi ha una bandera que no trobareu a cap balcó és la israeliana, no perquè no hi hagi partidaris de la seva causa, sinó perquè tenim clar que penjar aquesta bandera és garantia de ser víctimes d’actes vandàlics.
I el més trist és aquest seguidisme acrític, que ningú no s’aturi a explicar els motius del seu posicionament i que hom es limiti a repetir com lloros els eslògans llençats per polítics i mitjans tradicionals. S’obvia que Israel és un Estat democràtic, on et pots manifestar tranquil·lament si estàs en contra de l’actuació del seu govern, i on no tens cap problema pel teu gènere, raça o orientació sexual, a diferència de Cisjordània i Gaza (i a la major part dels Estats àrabs). Es titlla de genocida a Netanyahu, obviant que en un context en el qual el teu país està exposat a agressions exteriors, els dirigents forts esdevenen necessaris (no oblidem Churchill el 1940). I els més coneixedors de l’origen de tot posen en discussió si fou bona idea la creació d’aquest Estat el 1948, sense tenir en compte que a força de treball i esforç ha esdevingut un país pròsper i un refugi i un territori d’esperança per als practicants d’una religió mil·lenària, víctimes de segles de repressió i incomprensió.
Treball i esforç: dos valors que identifiquen l’Estat israelià i que entren en flagrant contradicció amb els defensors del subsidi i de l’estómac agraït, excessivament predominants a la Catalunya actual. I em temo que excessivament estesos arreu d’Occident.
