Catalunya viu, fa segles, una situació permanent d’anorreament de la llengua catalana i d’imposició de la castellana per part del poder colonial espanyol / castellà. Tot plegat, empitjorat, les darreres dècades, per la immigració massiva, primer espanyola i després d’arreu del món. El català ha sobreviscut a dictadures, a prohibicions, a persecucions i a una política d’Estat (espanyol) destinada, de manera sistemàtica, a arraconar-lo i fer-lo desaparèixer. I malgrat això, encara som aquí. Però el perill que afrontem avui ja no és només l’aparell d’un Estat espanyol que ens ha volgut destruir com a poble i com a cultura. El perill és més subtil, més quotidià i, alhora, més devastador: aquells forasters que arriben a casa nostra i es permeten el luxe de voler-nos fer canviar de llengua, com si nosaltres fóssim els intrusos i no pas ells.
El cas de la gelateria de Barcelona n’és un exemple clar. Una dona demana un gelat en català, la llengua pròpia del país, i rep a canvi insults i menyspreu. Què hi ha al darrere d’això? Una actitud de superioritat, l’arrogància d’aquells que es pensen que el castellà és universal i que, per tant, qualsevol altra llengua s’ha de plegar davant d’ell. És exactament el mateix discurs que hem sentit durant dècades: “estamos en España”, com si aquest fos un argument vàlid per negar-nos la nostra identitat i el nostre dret a parlar la nostra llengua a casa nostra.
No ens enganyem: cada vegada que un català canvia de llengua davant d’un foraster que s’hi nega, el català perd força. És un acte de submissió que, repetit moltes vegades, acaba convertint-se en la condemna de tota la nostra Nació. Espanya ha ensinistrat milions de catalans en la idea que canviar al castellà és un gest d’educació, quan en realitat és una renúncia i un acte de submissió a l’amo. I cada renúncia, cada acte de submissió, ens apropa més a l’extinció.
És hora de trencar amb aquesta dinàmica. No podem seguir fent veure que no passa res quan ens obliguen a deixar de parlar en català. No podem continuar acceptant que ser “bons anfitrions” vol dir esborrar-nos lingüísticament. Cal entendre, d’una vegada, que el català només serà fort si els catalans el defensem amb fermesa, sense excuses i sense complexos.
I això vol dir conflicte. Sí, conflicte. Perquè tota lluita per la dignitat comporta enfrontament. No hi ha cap comunitat al món que hagi mantingut la seva llengua sense plantar cara. Pretendre que el català sobreviurà amb bones paraules, «bon rotllo» i amb renúncies és ingenu i suïcida. Quan un foraster ens exigeix que parlem en castellà, la resposta no pot ser el silenci o el somriure incòmode: ha de ser un “no” rotund.
El conflicte lingüístic no és un caprici, és una necessitat vital. I és també una eina pedagògica: només a través del xoc, només fent visible la nostra negativa a ser subordinats, aconseguirem que aquells que venen aquí entenguin que el català no és un decorat folklòric, sinó el cor d’aquesta terra. Qui no ho respecta, no respecta Catalunya.
Els processistes, els rendicionistes, els del govern de Vichy, diran que això genera tensió, que no ajuda a la convivència. Però quina convivència és possible si una de les parts ha de renunciar constantment a la seva llengua? La convivència real només és possible en el respecte i l’agraïment de qui ve de fora per la terra que l’ha acollit i els seus habitants autòctons, i això vol dir que qui arriba ha d’assumir que el català és la llengua del país i que, si vol viure aquí, l’ha de respectar i aprendre. Tot el que no sigui això és imposició de la llengua forastera, el castellà, per sobre de la llengua autòctona, el català.
Hem de començar la batalla per la llengua, la batalla pel català. La història ens demostra que les llengües que no es defensen acaben desapareixent. El català no serà una excepció si no som capaços de trencar amb la submissió. Ens hi juguem molt més que unes paraules: ens hi juguem la dignitat, la memòria i el futur del nostre poble.
Per això, cal dir-ho clar: prou d’imposicions forasteres. Prou de voler-nos fer creure que som nosaltres els intolerants per defensar el que és nostre. Qui ve a Catalunya ha d’entendre que la nostra llengua és una línia vermella. I si no ho vol entendre ja se’n pot anar per on ha vingut. El català no es toca. I cada vegada que ens intentin fer callar, cada vegada que ens vulguin fer canviar de llengua, hi trobaran resistència.
Perquè només des del conflicte, la fermesa i la batalla cultural per la llengua catalana podrem transformar el respecte en una realitat i fer del català una llengua forta, digna i indestructible.
